Fante, Dan. Chump Change
Barcelona : Sajalín, 2011

Tenim el protagonista, un alcohòlic internat en un desesperat intent d’evitar que acabi mort en una de les seves farres. Les seves farres inclouen molt alcohol i sexe, anònim, esbojarrat i de risc, en sales X o amb prostitutes o… amb el o qui pugui, sense importar ni sexe ni res en general, si es deixa serveix.

Però estem parlant del protagonista o de l’autor? Abans de respondre convé fer una ampliació i fer notar que l’autor Dan Fante és el fill de John Fante, escriptor i guionista que deu part de la fama fora d’Estats Units a un escriptor que adorava els seus textos, un outsider anomenat Charles Bukowski. John  Fante i Charles Bukowski es movien en novel·les parcialment autobiogràfiques on els seus alter egos (Arturo Bandini i Henry Chinaski respectivament) passaven per les mateixes penalitats que ells havien passat. Bé, Dan Fante té a Bruno Dante com a alter ego, i la seva vida és la benzina que posa en marxa aquesta novel·la.

Tenim, doncs, un protagonista que és tot un cas internat en un centre de desintoxicació. No està ni tan sols aprop de la cura quan el treu d’allà la seva dona, el seu pare s’està morint i cal anar a acompanyar-lo en els darrers moments. S’encamina cap a l’aeroport on, amb una ajuda etílica, aconsegueix superar un vol de costa a costa dels Estats Units, però el viatge és la part fàcil.

Bruno sempre ha hagut de conviure amb son pare d’una manera més virtual que presencial. Novel·lista de poc ressò va aconseguir triomfar com a guionista en un Hollywood que tractava els escriptors com una piconadora de carn: els destrossava, els hi treia tota la dignitat, totes les pretensions, tots els ideals, i si aleshores encara quedava alguna cosa a aprofitar els hi donava feina.

John Fante, pare de l’autor i fill d’immigrants italians, treballadors de la construcció per a qui això d’escriure no era un treball, va aconseguir triomfar a Hollywood. Podria semblar que ell i Bruno no tenen res a veure, però sí, els dos són uns lluitadors que han hagut de lidiar amb unes poderoses i a cops tiràniques presències paternes.

I la imatge del seu pare agonitzant al llit de l’hospital és justament aquesta, la d’un lluitador a qui la diabetis primer ha deixat cec i després ha obligat a anar-li amputant membres. És el patriarca tirànic més mort que viu que s’aferra al seu darrer alè amb una determinació exclusiva dels herois o els bojos.

Tot plegat és més del que Bruno pot suportar i fuig de l’hospital, amb la camioneta del seu germà i el gos del seu pare. El gos és un pitbull que no tolerava a ningú tret del pare, el seu amo, i també està malalt i desconcertat per la seva absència. I tenim a Bruno en plena recaiguda dels seus antics vicis, vagarejant per un Los Angeles gens turístic (més semblant al que es pot veure a The Shield que no pas al de Melrose Place) amb un gos malalt i una puta adolescent tartamuda, que desperta tendresa i rebuig a parts iguals. I si ja explico més coses no caldrà que ningú es llegeixi la novel·la, per tant m’aturaré aquí.

La novel·la fa servir un llenguatge 100% explícit, amb aquest estil i tractant d’aquests temes la seva publicació no va ser fàcil. Moltes editorials americanes van rebutjar l’original per pornogràfic, moltes. Finalment l’autor va aconseguir publicar la novel·la a França i en francès abans que en el seu propi país, després de l’èxit a França les seves obres ja es publiquen normalment a Estats Units i aquí ha començat a publicar-lo, amb intenció de continuïtat, Sajalín Editores. Una novel·la dura, d’una tristesa sense embuts i plena de l’energia que només es troba en les batalles perdudes.