“A la mañana siguiente, en la escuela, es día de arrumaco con las personas y, nuevamente, Juan sólo puede llevar con él su vieja muñeca. Pero Clara Ternera ha traído una jaula con una persona negra auténtica y Ángel Cerdo tiene una china y José Perro incluso un verdadero esquimal.”
A la classe de Juan Oveja tots els seus amics tenen persones i els porten a l’escola per jugar a l’hora del pati, però ell només té un nino de peluix. Insisteix als seus pares que li comprin una persona, que ja és gran, que no s’oblidarà de donar-li de menjar, que mantindrà neta la seva gàbia, que la llevarà perquè pugui córrer…
I és que en aquest conte tot va al revés: els animals són els que tenen les persones com a mascotes i no al contrari. Kirsten Boie aconsegueix que el lector infantil empatitzi amb el seu gat, gos, hàmster, canari… que veiem als animals de companyia com a éssers vius que mereixen el nostre respecte i cuidats i que no com a joguines.
Lo millor d’aquest conte de valors (sense moralina pedagògica que envaeixi la narració), són las il·lustracions de Philip Waechter perquè no humanitza als animals ni animalitza a les persones. Fixeu-vos en aquesta il·lustració de dalt, com la petita persona vesteix vestit i barret, disposa d’un llum a la seva gàbia i d’un llit on dormir, i que l’ovella li dóna de menjar amb un petit plat que duu a la boca.
Aquesta opció per part de l’il·lustrador aporta versemblança i un toc molt original al conte.
