Yamada, Yôji. Kabei: nuestra madre. Barcelona: A contracorriente, cop. 2012

Una pel·lícula sobre la dignitat de les persones. Sensible i cruel, amb un ritme pausat i descriptiu, però no lent, que t’aconsegueix mantenir en tensió tota la pel·lícula mentre et descriu sentiments, emocions, història i cultura. Virtuosos personatges davant la tirania salvatge de ments ofuscades pel poder.

La vida pacífica de la família Nogami canvia de sobte quan el pare, Shigeru (anomenat afectuosament “Tobei”), és detingut i acusat de ser comunista. Shigeru, professor universitari i escriptor, marit de Kayo i pare de Teruyo i Hatsuyo, (sobrenomenades respectivament Kabei, Teru-bei i Hatsu-bei), és empresonat per “delictes de pensament” en els inicis de la dècada dels quaranta a Tòquio, època durant la qual es va fer més intensa la repressió del govern militar japonès. És acusat de “vermell” i de traïdor en plena guerra contra la Xina i a punt d’entrar en guerra contra Amèrica del Nord.

Arran del seu empresonament, la devota esposa del professor Nogami, Kayo (Kabei, interpretada per Sayuri Yoshinaga), de sobte és relegada a la condició de mare soltera. I de forma valenta es fa càrrec de tot, cuida de les seves filles de nou i dotze anys i treballa durament per tirar la família endavant en una època convulsa i difícil. L’esposa Kayo treballa frenèticament des del matí a la nit, però no està sola. La seva germana i sobretot un dels ex-alumnes del seu marit, Yamasaki (Tadanobu Asano), faran tot el possible per garantir que la família estigui ben cuidada fins al possible dia que Tobei torni. Però ell no tornarà i Kayo mantindrà la família amb el seu amor de mare i amb un etern missatge de pau fins a la fi dels seus dies.

Explicada per diverses veus, aquí Yamada ens mostra una família amb un pare absent, el sopar, el menjador, els jocs entre germanes, les visites (a la casa familiar i a la presó) i, sobretot, el do de ser mare. I el recurs de poesia és Kabei, la mare, o millor dit qualsevol de les nostres mares, perquè de nou aquí es reafirma com els sentiments són universals i estan per sobre de l’expressió cultural. És important fer esment d’aquest personatge. És una mare i una esposa entregada a la seva família, amb tot aquest amor propi de les mares. També és una dona noble, criada per l’època a la submissió de l’home i a la societat.

Una història tendra, un drama commovedor que et porta les llàgrimes als ulls, i no només de tristesa per la crueltat que suposa una guerra sinó per la victòria de la voluntat humana per damunt de tot. Kabei és un símbol del poble japonès dels vells temps, aquelles persones que mostren tota la seva debilitat humana en silenci. És la persona que evoca la ingenuïtat, l’esperança, dibuixant tímides però reconfortants somriures. Una pel·lícula que mostra els altres rostres de la guerra, fent un homenatge a les mares amb una magnífica interpretació i un final que és un bell epíleg que arrodoneix aquesta visió poètica de les mares.

Després de la seva excel·lent trilogia sobre samurais, després de 80 pel·lícules i rondant els 80 anys, Yoji Yamada ens ofereix un film quotidià i contemplatiu, un monument al cinema convencional japonès i una obra carregada de sentiment i sensibilitat. Però el realment immens en aquesta pel·lícula tornen a ser els protagonistes. Sense oblidar la música que acompanya tota la cinta del conegut teclista i compositor japonès de música electrònica Isao Tomita.

La pel·lícula va rebre diverses nominacions al Premi de l’Acadèmia 32a Japó, incloent a la millor pel·lícula, millor director, millor actriu per Sayuri Yoshinaga, millor actor per Tadanobu Asano i millor actriu de repartiment per Rei Dan. Va estar premiada en el Festival de Berlín a la Secció oficial de llargmetratges.

Tràiler de la pel·lícula: