Shakespeare, William. La tempestad

Shakespeare, William. La tempestad

Shakespeare, William

La tempestad
La tempestatThe Tempest

 

Amb l’obra de La tempesta, Shakespeare es va acomiadar del teatre a Londres. La va escriure abans de complir cinquanta anys i va deixar de banda finalment la seva època d’escriptor, tot retirant-se a una vida tranquil·la a Stratford-on-Avon. Hi ha molta diferència entre aquesta última obra i les famoses tragèdies shakespearianes. La tempesta és una obra per a adults i tracta de com la bondat venç i la saviesa s’enfronta amb final feliç amb la ignorància. De fet, el final feliç és entre altres qüestions que veurem, la que la fa diferent. Es comenta que el públic del seu teatre de Londres devia estar una mica tipa de l’odi, la venjança, la mort i els finals durs de les seves tragèdies i s’estimava més veure que en la vida l’aspecte positiu també pot guanyar.

L’argument gira al voltant de la figura de Pròsper i la seva filla Miranda que fugen del germà de Pròsper, que per injustícia el rendeix i el desterra. Miranda creix envoltada dels esperits eteris, com Ariel o Caliban, i quan veu arribar altres éssers humans a l’illa on han anat a parar, experimenta una fonda alegria. Aquesta alegria de veure’ns amb altres éssers humans és un nou repte per a Shakespeare, com també ho serà el final conciliador. Neix la conciliació versus la venjança. La tempesta, com no pot ser d’una altra manera, també parla de forces ocultes i del nostre interior (malentesos, traïcions, crueltats). Un cop més, Shakespeare recorda com ens matem entre nosaltres, com ens mentim entre nosaltres. Però l’obra enlluerna amb la força d’encarar-se i, amb claror, guanyar la partida. L’optimisme supera la tragèdia.
 

tempestad
 
Hamlet és una obra en què el protagonista mostra la repugnància davant la brutícia moral que l’envolta i es deixa portar per la desolació. Macbeth mostra la força de la paradoxa del destí prefixat. El rei Lear no deixa indiferent davant la necessitat de conèixer a fons la veritable estimació, i Romeo i Julieta és la lluita dels clans familiars. Otel·lo, un cop més, és un personatge que va directe a la catàstrofe, com passa també al rei Lear. És en aquest punt on voldria fer una aturada. La tempesta és, com deia, un pas endavant vers el final positiu. En La tempesta la ment sana guanya. Recordo que en el món de la música clàssica hi va haver un fet similar. Verdi va escriure partitures de Rèquiem, realment altives musicalment i, en canvi, Fauré ens va dedicar un Rèquiem dolç i amigable.
 

 La tempesta, Shakespeare
 
Hi ha un altre factor que voldria esmentar. En aquesta obra shakespeariana hi ha tota una lluita psicològica per a recuperar un estatus perdut. El fet de recuperar allò perdut és una constant en la literatura, en el cinema, i jo diria en el més profund del cor humà. També les religions en parlen. Edgar Allan Poe ho explica a través del relat de l’escarabat d’or, Ken Follet ho relata en més d’una novel·la: Els pilars de la Terra o El món sense fi, i en molts altres. L’estatus no és només aconseguir una situació social de poder, és assolir un nivell de prosperitat econòmica. ¿No recorda això els assajos de ciències socials basats en la pèrdua d’imperis o en la lluita entre països per assolir avantatge en el món econòmic?
 


 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.