Aquestes quatre novel·les demostren (si és que cal demostrar-ho) que parlar de les dones com a sexe dèbil no és només ofensiu, és directament mentida. Les noies, quan s’hi posen, poden tant o més que qualsevol home i aquests quatre exemples no deixen cap dubte.

Aquesta selecció seria més rodona si els llibres a més a més fossin escrits per dones, només ho són en el 50%, tampoc està malament. Les protagonistes són noies dures, no tenen una vida fàcil i no, l’alternativa a endurir-se simplement no existeix. Les protagonistes també comparteixen una característica, no hi ha mare (només una, però catatònica) i els pares són com són. I l’entorn, un entorn rural i dur, un clima i una natura salvatge que fa persones també salvatges, i no és una elecció, no és opcional, no hi ha alternativa.
 

WOODREL, Daniel
Los huesos del invierno = Winter’s Bone
Barcelona: Alba, 2013

 
La pel·lícula va tenir prou èxit i és molt fidel, però val la pena acostar-se a la novel·la original. La vida de Ree, als Ozarks amb dos germans petits i una mare malalta ja és prou dura quan li comuniquen que son pare ha sortit de la presó en llibertat condicional posant la casa com a garantia, si no es presenta al jutjat, perdran la casa, ras i curt. Els Ozarks és una zona rural i salvatge plena de rednecks i cuiners de meta, com el pare de Ree que comença a intuir que no es presentarà al jutjat i es quedarà sense casa. Però anar-lo a buscar no serà fàcil, ni és una cosa que es pugui fer sense enfadar a la família, antics socis del “negoci”. Una mica d’informació sobre la seva família.
 

Por no pensar en otra cosa se le ocurrió repasar la lista de nombres de los Milton: Puños, el Rubio, Siluro, Araña, Juergas, Gallo, Chatarra… el Zurdo, Perro, Pincho, Ojos Rojos, Mamita… Algodón, Morro de Cerdo, Diez Centavos, Cerbatana… suficientes.  Suficientes Milton. Tener a mano unos pocos nombres de hombre era una táctica heredada de las costumbres de los antiguos gitanos hojalateros, costumbres que se habían abandonado en los tiempos de Haslam, Fruto de la Fe, pero a las que se volvió con entusiasmo cuando se desataron las grandes rencillas y los muros sagrados se vinieron abajo. Que el sheriff o cualquier otro gerifalte intentara llevar un registro oficial de los Dolly varones, habiendo tantos que se llamaban Milton, Haslam, Arthur o Jessup. Arthur y Jessup eran los menos frecuentes, no más de cinco de cada, probablemente. El gran nombre de los Dolly era Milton: había al menos doce en el mundo de Ree. Poner Milton de nombre a un hijo era una decisión que se tomaba con la intención de trazar el mapa de su vida incluso antes de que hubiera nacido, porque, entre los Dolly, ese nombre suponía expectación e historia.

 
Noms, àlies i personatges que semblen trets d’una novel·la de terror i posats fins als “topes” d’estimulants.

El tío Lágrimas alargó el brazo hasta la guantera y cogió un biberón lleno de meta. Desenroscó el tapón, lo dejó en el salpicadero, esnifó dos veces del biberón, golpeó el volante y dijo:

—Todos los días hay que estar preparado para morir… Solo así puedes salvarte.

 
La vida ja és prou difícil sense ingressos i alimentant els germans amb el que els donen els veïns o amb els esquirols que Ree caça amb l’escopeta, Ree va sobrada de problemes, però també d’empenta per fer-hi front, no s’arronsarà ni quan tot sembla perdut.
 

TINTI, Hannah
Las doce balas de Samuel Hawley
Barcelona: Seix Barral, 2018

 
Loo ha passat gran part de la seva infància a la part del darrere de la furgoneta de son pare anant d’una banda a una altra, d’un poble a un altre, d’una escola a una altra… el dia que compleix 12 anys el seu premi és aprendre a disparar. Us feu una idea, no? La mare va morir fa temps i el llibre comença quan Sam i Loo s’instal·len al poble de la mare on encara viu l’àvia, que sembla no voler-ne saber res. Anirem sabent la seva història repassant les 12 ferides de bala de Sam.
 

Loo se había pasado la vida yendo de un sitio para otro. Estaba acostumbrada a dejar cosas atrás. Permanecían instalados en una localidad durante seis meses o un año, y un buen día Loo volvía a casa del colegio y su padre tenía la camioneta cargada, y luego viajaban la noche entera, o dos noches, o semanas —alojándose en un motel detrás de otro y durmiendo a veces en la trasera, bajo una vieja piel de oso, con el seguro de las puertas echado—. De pequeña, la aventura le resultaba apetecible, pero según pasaban los años se le fue haciendo cada vez más difícil cambiar de colegio, hacer nuevas amistades, ser siempre la única que no se enteraba de los chistes. Empezó a temer los traslados, pero una parte de ella también los deseaba, porque implicaban que podía cesar en sus intentos de adaptación para limitarse a ocupar el lugar que le correspondía: el asiento del pasajero en la camioneta de su padre, lanzada a toda velocidad por la autopista.

 
Amb aquest historial l’adaptació de Loo no ha estat fàcil enlloc, tampoc ho serà aquí. La història no és com ens pensem al principi, i cap al final del llibre el passat es fa perillosament present, una novel·la addictiva amb una protagonista que no us deixarà indiferents i un crescendo d’intriga que cada cop fa més difícil deixar el llibre.

TALLENT, Gabriel
Amor del meu cor
Barcelona: Empúries, 2019

 
Una altra noia sense mare sotmesa a un pare tirànic, possessiu, controlador i abusador. Ho té tot. També és el prototipus de redneck solitari, boig per les armes i la supervivència, coneixements que transmet a la seva filla que amb catorze anys és capaç d’encertar una carta d’un tret, una carta posada de perfil! Però la Turtle creix i comença a veure que potser això no és vida i necessitarà totes les seves habilitats, no només per escapar, simplement per deixar que la idea d’escapar arreli en ella.
 

En Martin només em té a mi, i jo no el puc deixar i prou. No puc. Pensa: quan el papa hi veu amb claredat, llavors ho vol tot per tu, i quan no, quan no és capaç de veure que ets una persona individual, llavors vol que t’ensorris amb ell. Com podria saber-ne res, en Jacob, com podria tenir raó quan parla d’en Martin? En Martin té més dolor a dintre i és més valent del que en Jacob podria entendre mai. Et miren i veuen què necessites. Vés-te’n, diuen. Corre. Però no ho veuen des de la meva posició. No veuen qui deixaries enrere i tot el que això significava per tu. No poden. Només ho veuen a la seva manera.

 
Novel·la molt dura, la protagonista necessitarà tots els seus recursos per escapar del control mental que està sotmesa, un control i una angoixa que l’autor aconsegueix transmetre.

Aquest llibre també té com en el cas del llibre anterior un crescendo final trepidant. El llibre també està disponible en castellà i en anglès.
 

CAMPBELL, Bonnie Jo
Érase un río
Barcelona: Dirty Works, 2019

 
Aquí tenim també una noia sense mare present i amb perícia amb les armes, aquí no és el pare el que n’abusa, és el tiet i la venjança d’ella (a trets) és el detonant de la seva fugida pel riu. Un riu que recorda altres novel·les fluvials, però molt especialment Huckleberry Finn, el que Mark Twain va fer amb la ribera del Mississipí de finals del segle XIX ho fa Bonnie Jo Campbell amb el Michigan rural dels rius Kalamazoo i Stark als anys 80. Ha de fugir, tot i que no sembla que la persegueixin gaire, uns pocs kilòmetres en aquella zona són un univers, i sap que seguint el riu arribaria fins a la seva mare, l’única persona que li queda però potser no hi pot comptar gaire.
 

Margo no podía dejar de mirarlo. Era completamente absurdo, como un hechizo que no pudiera romper. Ella era consciente de que esa era la forma en que las mujeres se buscaban la ruina. Una mujer se encontraba bien, buscándose techo y comida, y entonces aparecía un tipo que empezaba a tocarla y a peinarla. Empezaba a atravesarla una especie de corriente eléctrica, y entonces pensaba que había encontrado un caladero único en todo el mundo. Si una chica se iba con un tipo así, no era de extrañar que de repente abandonara la búsqueda de su madre o perdiera el rumbo de su vida.

 
En el seu viatge Margo ho passarà malament, patirà i intentaran sotmetre-la, no sempre se’n sortirà del tot bé, però sempre en sortirà més forta, amb més ganes de lluitar, amb més possibilitats de guanyar. Tot un viatge iniciàtic. El que toca fent servir un riu com a fil conductor, com a punt de fuga permanent de Margo. Un llibre sensacional i sobre el que s’ha fet una pel·lícula que esperem no trigui gaire a arribar-nos.
 

 
4 llibres, 4 dones, 4 lluites. Són llibres de lluita i això sol ja és una victòria quan absolutament tot està en contra, 4 arguments per tancar qualsevol referència a les dones com a “sexe dèbil”, amb aquests llibres queda clar (més encara) que això no és així.