Drake, Nick. Pink moon. [S.l.]: Island, 1972
Nick Drake ens va deixar el 1974 amb només 26 anys i tres discos al mercat. Però a diferència d’altres mites de la cultura popular si ha esdevingut un autor de culte no ha estat per la seva prematura i tràgica mort, sinó per la força d’un llegat artístic que a mida que passen els anys és més reivindicat per les noves generacions.
Pink Moon va ser el tercer i darrer disc d’aquest llegat. Us convido a escoltar-lo mentre llegiu el post:
Chelsea girl
No sóc la Janis, ni la Patti, ni la Nico, ni tampoc cap de les noies de Warhol. Sóc la Tere Mas i em podeu trobar a la Biblioteca Agustí Centelles.
Tots els seus posts
Chelsea girl
No sóc la Janis, ni la Patti, ni la Nico, ni tampoc cap de les noies de Warhol. Sóc la Tere Mas i em podeu trobar a la Biblioteca Agustí Centelles.
Tots els seus posts
9 Comments
Buf! Gallina de piel!!!!
Gran post!
Felicitats pel post, Chelsea Girl. Després de llegir-lo, dubto que ningú amb un mínim de sensibilitat musical que encara no conegui aquesta obra mestra trigui gaire en deixar-se atrapar per la seva màgia.
I aprofito per recomanar un dels pocs llibres realment imprescindibles sobre el món del rock: “Blancas bicicletas”, de Joe Boyd. Boyd va ser, entre altres moltes coses, el descobridor i productor dels dos primers discos de Drake. Aquí en teniu uns fragments:
“Nick Drake (…) apareció por mi oficina (…) con un abrigo negro de lana, sucio de ceniza de cigarrillo. Era alto y guapo, pero encogía la espalda como disculpándose: o no tenía ni idea de lo atractivo que era o le avergonzaba serlo. Me entregó la cinta y salió por la puerta”.
“Aquella misma tarde del invierno de 1968 (…) puse la cinta (…) una y otra vez. La claridad y fuerza de su talento eran impactantes (…). La música se mantenía por sí misma, no trataba de captar la atención del oyente, tan sólo se dejaba escuchar”.
Molt agraïda per la recomanació, Arnold. Demà mateix el busco
i sí Claire… la pell de gallina escoltant aquestes cançons i lamentant que el seu llegat no fos més extens. Ens hem perdut unes quantes joies!
Moltíssimes gràcies per aquest regal. M’ha canviat l’estat d’ànim!
Ver la portada del “Pink moon” ha sido como un flash que me ha hecho retroceder muchos años en el tiempo, cuando compré el disco. No creo que Nick Drake sea un artista ni muy conocido ni poco conocido y es una auténtica lástima, así como una injusticia, porque pocas veces alguien ha compuesto e interpretado música con tanta sensibilidad, pureza y honestidad. Saludos para Nick, mientras pasea por su luna rosa.
No coneixia la música de Nick Drake. M’ha encantat!!!
La música de Nick Drake és altament addictiva… quan més la escoltes, més ganes tens de saber més d’ell. Afegeixo un enllaç a una web on podeu veure com el seu llegat ha arrelat en molts artistes. Gràcies a tots pels vostres comentaris!
Quina meravella de veu, de guitarra, de melodia, de lletres… Ja hi ha una adepta més! Moltes gràcies, Chelsea girl!!!