Pink moon - Nick Drake

Pink moon - Nick DrakeDrake, Nick. Pink moon. [S.l.]: Island, 1972

Nick Drake ens va deixar el 1974 amb només 26 anys i tres discos al mercat. Però a diferència d’altres mites de la cultura popular si ha esdevingut un autor de culte no ha estat per la seva prematura i tràgica mort, sinó per la força d’un llegat artístic que a mida que passen els anys és més reivindicat per les noves generacions.

Pink Moon va ser el tercer i darrer disc d’aquest llegat. Us convido a escoltar-lo mentre llegiu el post:

Només així podeu entendre a què em refereixo quan parlo de la seva veu fràgil ,de la particular manera d’afinar i tocar la guitarra, i sobretot de l’univers poètic que envolta les seves cançons dotant-les d’una bellesa corprenedora.

“I saw it written and I saw it say/ Pink moon is on its way /And none of you stand so tall / Pink moon gonna get you all / it’s a pink moon / It’s a pink, pink, pink, pink, pink moon.”

“Lo he visto escrito, lo he oído / la luna rosa está en camino / Ninguno de vosotros está a la altura / la luna rosa os atrapará sin duda / Es una luna rosa / Es una luna, rosa, rosa, rosa, luna rosa.”

Tot i néixer a Birmània, la infància de Nicholas Rodney Drake va transcorre a Birmingham. La música formava part de la tradició familiar, tant el pare com la mare tocaven el piano. Nick va créixer amb un talent innat: podia treure una melodia amb qualsevol instrument que li posessis a les mans

A l’escola, amb tretze anys ja va formar una petita banda amb tres amics: The Gardeners on cantava i tocava el piano i el saxo. Ja s’atrevien amb clàssics del jazz. En aquesta època es va comprar la primera guitarra i va desenvolupar la seva peculiar i admirada tècnica a ritme de blues i folk

Seduït per la poesia francesa va viatjar a Aix -en- Provence on es va matricular a la Universitat per aprendre francès. Entre classe i classe tocava a places, cafès i petits clubs; consumia marihuana, s’enamorava, …i va començar a escriure les seves pròpies cançons.

Després d’un viatge per Àfrica es va matricular a la Universitat de Cambridge. “quizá os sorprenda saber que estas últimas semanas he sido extraordinariamente feliz y no tengo idea de por qué” escriu als seus pares.

Va ser a Londres, el 1968. El Comitè contra la guerra del Vietnam va organitzar un Festival. A Nick li van donar deu minuts per presentar les seves cançons. Deu minuts que van servir per aconseguir la seva primera gravació professional. Nick Drake amb 19 anys va treure el seu primer disc: Five Leaves Left l’estiu de 1969. Barreja de folk, rock, blues i jazz. Res de política, cap crítica a la guerra ni al capitalisme. Poesia fosca i emotiva amb arranjaments de corda a l’estil del disc de debut d’un jove poeta canadenc: Songs of Leonard Cohen que s’havia convertit en un èxit rotund a tot el món.

Perquè us feu una idea del context, aquest mateix any 1969 es van publicar entre d’altres: Abbey Road (The Beatles), Let it Bleed (The Rolling Stones), The Velvet Underground , Led Zeppelin, Nashville Skyline (Bob Dylan), Tommy (The Who) o Everybody Knows This Is Nowhere (Neil Young with Crazy Horse)

Làpida de Nick Drake a Tanworth-in-Arden, Warwickshire, amb una frase de la darrera cançó del disc Pink Moon: From the Morning: "And now we rise / And we are everywhere ( "Y ahora nos alzamos y ahora estamos en todas partes")
Nick Drake va fer un parell de gires i en va tenir prou. La seva fragilitat emocional era incompatible amb el circ del rock. Lluitant permanentment contra l’insomni i la depressió aconsegueix gravar dos discos més: Bryter Layter (1970) i Pink Moon el 1971. Una trilogia acústica que no va vendre més d’un miler de còpies cada un.

Encara va tenir temps de compondre més cançons del que hauria estat un quart disc. Cançons que reflectien un estat d’ànim en caiguda lliure. Finalment es va rendir; ho deixa tot i va tornar a la casa familiar on un diumenge la seva mare el va trobar mort al llit. Al costat, sobre la tauleta, un pot d’antidepressius buit. Accident o suïcidi tant se val. La lluna rosa se’l va emportar.

Amb posterioritat a la seva mort es van editar una desena de recopilatoris. Va ser l’any 2000 que Volkswagen va utilitzar la cançó Pink Moon a la seva campanya publicitària televisiva. En un mes es van vendre més discos de Nick Drake que en els trenta anys anteriors.


 
De la vigència i reivindicació actual de la seva obra, n’és una bona prova la recent publicació del llibre: Pink Moon. Un relato sobre Nick Drake, on el poeta danès Gorm Henrik Rasmussen reconstrueix la vida de Nick Drake per mitjà de converses amb familiars i amics per intentar entendre l’univers poètic d’un autor en paraules de Nacho Vegas al pròleg: “genial y mil veces imitado, pero jamás igualado”. La Editorial Contra inaugura amb aquest títol la seva col·lecció Songbook amb una acurada edició que inclou també la primera publicació de totes les lletres de les cançons en edició bilingüe i la reproducció de les portades.

Si en voleu saber més d’aquest extraordinari poeta i músic us recomano aquest documental de Luca Prodan en quatre parts:

A Skin Too Few. Part 1

A Skin Too Few. Part 2

A Skin Too Few. Part 3

A Skin Too Few. Part 4


 

10 Comments

  1. Felicitats pel post, Chelsea Girl. Després de llegir-lo, dubto que ningú amb un mínim de sensibilitat musical que encara no conegui aquesta obra mestra trigui gaire en deixar-se atrapar per la seva màgia.
    I aprofito per recomanar un dels pocs llibres realment imprescindibles sobre el món del rock: “Blancas bicicletas”, de Joe Boyd. Boyd va ser, entre altres moltes coses, el descobridor i productor dels dos primers discos de Drake. Aquí en teniu uns fragments:
    “Nick Drake (…) apareció por mi oficina (…) con un abrigo negro de lana, sucio de ceniza de cigarrillo. Era alto y guapo, pero encogía la espalda como disculpándose: o no tenía ni idea de lo atractivo que era o le avergonzaba serlo. Me entregó la cinta y salió por la puerta”.
    “Aquella misma tarde del invierno de 1968 (…) puse la cinta (…) una y otra vez. La claridad y fuerza de su talento eran impactantes (…). La música se mantenía por sí misma, no trataba de captar la atención del oyente, tan sólo se dejaba escuchar”.

  2. Molt agraïda per la recomanació, Arnold. Demà mateix el busco
    i sí Claire… la pell de gallina escoltant aquestes cançons i lamentant que el seu llegat no fos més extens. Ens hem perdut unes quantes joies!

  3. Ver la portada del “Pink moon” ha sido como un flash que me ha hecho retroceder muchos años en el tiempo, cuando compré el disco. No creo que Nick Drake sea un artista ni muy conocido ni poco conocido y es una auténtica lástima, así como una injusticia, porque pocas veces alguien ha compuesto e interpretado música con tanta sensibilidad, pureza y honestidad. Saludos para Nick, mientras pasea por su luna rosa.

  4. La música de Nick Drake és altament addictiva… quan més la escoltes, més ganes tens de saber més d’ell. Afegeixo un enllaç a una web on podeu veure com el seu llegat ha arrelat en molts artistes. Gràcies a tots pels vostres comentaris!

  5. Quina meravella de veu, de guitarra, de melodia, de lletres… Ja hi ha una adepta més! Moltes gràcies, Chelsea girl!!!

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.