Groeningen, Felix van
Alabama Monroe
Barcelona: Cameo, 2014
El cos d’Elise està ple de tatuatges: es dedica professionalment a fer-los i la seva pell sembla un reclam publicitari de l’art que practica. Sovint es grava el nom de la seva parella, com qui vol preveure un oblit imperdonable, però -de tant en tant- canvia de nuvi i ha de substituir les lletres. Cap problema, un tatoo tapa un altre tatoo.
Elise descobreix que a Flandes també hi han vaquers, que el Bluegrass de Gante no té res que envejar-li al de Kentucky, i que dos cors poden sincronitzar un únic batec que apagui la por a caminar sobre la corda fluixa.
Didier no coneix cap fet que mereixi ser immortalitzat al cos, però no l’importa que ella ompli el seu de motius pintorescos, com tampoc li importa que desconegui la música de Bill Monroe. Perquè l’acaba de conèixer i ja acull una certesa: ella capgirarà el seu món, irremeiablement, inevitablement.
Però és el món el que els acaba capgirant a tots dos fent gala del seu capritxos sadisme. I l’amor, que semblava poder amb tot, no troba la melodia que el nodreixi, ni en els llavis que cremaven com el foc ni en les notes del hillbilly més romàntic.
La vida va passar per aquí… o tan sols va ser un somni. Un somni que Elise pretén restaurar amb una sort de misticisme supersticiós, mentre Didier s’ofega en el munt de contradiccions amb les quals Felix Van Groeningen li ha donat forma.
El director belga ha volgut fer-nos plorar i reflexionar des d’una consciencia de fragilitat que sovint gosem a perdre de vista. I farà servir trampes, totes les que calguin, en aquesta història multitemàtica on l’amor i la mort no treuen lloc a altres matèries més mundanes que romanen constantment en l’ambient. La música, la política o la religió formen part de la pel·lícula com ho fan de les nostres vides, i totes assoleixen la transcendència que els hi atorga la necessitat i el context.
I mentre Didier es rebel·la encoratjat contra un destí que ha deixat els carrers a les fosques, Elise sent que el batec del seu cor ja no pot sincronitzar-se amb cap altre, ni tan sols amb el de Denis, ni tan sols amb el dels ocells que han après a evitar els vidres.
5 Comments
Sembla una pel·lícula amb molt bona fotografia. Em poso a la cua de reserves!
És una pel·lícula tremenda, d’aquelles que deixen petjada. Tendra i brutal alhora, i amb molt bona música. Sorprèn molt la procedència europea de la pel·lícula, perquè tens la sensació d’estar enmig d’un decorat americà, però el tarannà és tot un altre.
Jo també he vist la pel·lícula i per sobre de tot destacar la banda sonora. Sense cap mena de dubte ens transporta fins a una altra època o estil de vida. Una barreja de sentiments que ens deixa alguns temes al cap per donar-li voltes després de que s’acabi el film.
Una pel·lícula preciosa. És com la vida, maca i dura alhora.
Una sorpresa amb cop de puny inclós, totalment d´acord amb el comentari de Maria Rosa Duran