Glass, Philip. The Hours: music from the motion picture. New York: Nonesuch, 2002
Tres dones per a tres èpoques diferents: Nova York a l’any 2000, California a la dècada dels 50 i Londres als anys 20. Són els tres períodes de la pel·lícula Les hores (Stephen Daldry, 2002), adaptació de la novel·la amb el mateix nom de Michael Cunningham, guanyadora del Premi Pulitzer. La pel·lícula narra el moment en què Virginia Woolf escriu la seva obra més coneguda La Señora Dalloway i les reaccions i influències que experimenten dues lectores enfront la seva lectura.
A l’hora de composar la banda sonora d’una pel·lícula amb totes aquestes característiques, el director anglès va comptar amb el músic minimalista Philip Glass (Baltimore, Maryland, 1937).
Philip Glass és un músic experimental. Cinematogràficament parlant, els seus treballs d’inici són documentals o cinema independent com són el cas de Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982) i Mishima, una vida en cuatro capítulos (Paul Schrader, 1985).
A la dècada dels 90, la música cinematogràfica de Glass evoluciona cap a dues vessants molt clares: per una banda musicar velles pel·lícules mudes com per exemple Dracula (Tod Browning, 1931) i per altra banda compondre bandes sonores per a pel·lícules dramàtiques destinades a un gran públic, com són el cas d’Agente secreto (Christopher Hampton, 1996) i Kundun (Martin Scorsese, 1997). Gràcies a la pel·lícula de Scorsese va rebre una nominació a l’Òscar a la millor partitura original a una pel·lícula dramàtica.
La base de la composició musical és el piano i els instruments de corda que el compositor usa per transmetre emocions de caire nostàlgic i melancòlic. Una música molt bella i agradable en la seva audició, característiques totes dues molt identificables pel que fa a l’estil propi de l’autor.
Són molt recomanables els treballs de Philip Glass, i si voleu aprofundir la seva vessant cinematogràfica, no us perdeu els seus treballs fets a les pel·lícules Diario de un escándalo (Richard Eyre, 2006), El ilusionista (Neil Burger, 2006) i El sueño de Cassandra (Woody Allen, 2007).
7 Comments
A mi sempre m’ha fet l’efecte que la partitura d’aquesta banda sonora és com un riu musical que va baixant pel temps de les tres èpoques, unint-les i fent-les desembocar en un desenllaç paral·lel. Realment és molt bonica.
Tens tota la raó!
Una musica molt maca
FREDA?! QUE NO TRANSMET EMOCIONS?! #”€@ñ&¬ no entenc res… Però si és tot el contrari?! Jo sóc molt aficionada a la música de piano, però no hi entenc un borrall, només conec els clàssics que són morts fa segles. La pel·lícula em va descobrir a Philip Glass i des de llavors és el meu pianista favorit (bé, un d’ells). Trobo que la banda sonora és preciosa i que és genial que no es diferenciïn les èpoques, que sigui paral·lela al sentiment de melangia i tristesa que uneix les tres històries.
Gran entrada Neville! 🙂
Moltes gràcies, Iris. Vaig haver de rellegir algun article que tenia per casa sobre la banda sonora. Jo he de confesar que és una banda sonora que m’encanta.
Una música que intensifica les emocions. Avui mateix torno a escoltar la banda sonora de The hours ^_^
Em va agradar molt la pel·lícula! al veure-la donen ganes de llegir a la Virginia Woolf i endinsar-se en el seu món. Una obra que parla sobre el món de les dones, aspecte que sempre s’agraeix i es valora dins del panorama cultural.