El llenguatge és una d’aquelles capacitats que són fonamentals en l’ésser humà, i que probablement ha tingut una contribució de primera línia a l’hora de determinar allò que som. I precisament per això, per la seva omnipresència a les nostres vides, és una capacitat que donem per fet. Els filòsofs, amb el seu afany de saber i comprendre, porten segles fent-se preguntes d’allò més interessants sobre el llenguatge: què és el significat?; com adquireixen significat les paraules?; i, en especial, com és que els éssers humans ens entenem quan parlem?

Si creus que són preguntes trivials, imagina què faries si, per accident, anessis a parar a una ciutat en la que es parla un llenguatge que t’és desconegut i del que no aconsegueixes esbrinar el seu mecanisme intern; imagina que tens uns ardents desitjos de tornar a la teva llar, junt amb la teva família. Com t’ho faries per a superar aquesta situació, per a fer-te entendre amb la gent que t’envolta?

Aquesta és la situació que planteja Ferenc Karinthy a la seva novel·la Épépé, traduïda a l’espanyol per edicions Funambulista, com a Metrópolis.

Karinthy, Ferenc. Metrópolis
Madrid: Funambulista, 2010

 
Budai, el protagonista de la historia, és un prestigiós lingüista i políglota hongarès que vola des del seu país fins a Helsinki per tal d’assistir a un congrés de lingüística. Durant el trajecte s’adorm, i al despertar quan aterra l’avió descobreix que no és a Helsinki. Budai prova de refer el malentès, només per a comprovar que no entén a ningú i que ningú no l’entén a ell. Tot i que la situació pot semblar còmica en un principi, ràpidament degenera en un malson quan seguim els esforços infructuosos de Budai per a escapar de la ciutat desconeguda, un lloc massificat, ple de persones sempre en moviment, un escenari d’edificis freds i quasi inerts:

¿Qué está haciendo aquí, y más aun, dónde se sitúa este “aquí”, en qué ciudad, qué país, qué continente, qué rincón del mundo maldecido por los dioses? Trata una vez más de volver a reflexionar acerca de este inverosímil asunto, confía en su propio sentido de la lógica […] si bien no hay la más mínima duda de que el malentendido que lo ha conducido hasta aquí pronto o tarde se disipará, y entonces podrá de inmediato proseguir su viaje hacia su destino, en el momento presente se siente bastante desamparado: sin amigos, sin conocidos e inclusive sin documentos, y completamente abandonado en una ciudad del todo desconocida de la que ignora hasta el nombre, en la que no puede comunicarse con nadie, él, tan versado en lenguas; lo menos que puede decirse es que hasta el momento no se ha encontrado con ni un solo ser con el que poder cruzar dos palabras en este inextricable fárrago invasor de un pueblo en movimiento perpetuo y perpetuamente acelerado.

 

 
És una gran fita que Karinthy aconsegueixi mantindre l’interès i la tensió d’una historia en principi simple durant quasi 400 pàgines. L’estil d’Épépé ha estat comparat amb Kafka per la seva atmosfera angoixant i surrealista. Però Karinthy fa molt més que oferir-nos una historia inquietant: com un d’aquells miralls de fira que torna la imatge distorsionada d’aquell que es planta davant, Épépé és un reflex de la nostra pròpia realitat, com diu Eduardo Gallarza al postfaci del llibre:

[el mundo que Épépé recrea en sus páginas es] un infierno hecho con las piezas de nuestra realidad, el reflejo sutilmente deformado de nuestra locura cotidiana. […] la más absoluta soledad se vive en medio de la muchedumbre […]