“L’autorespecte és la millor mascareta, el millor lifting que ens podem regalar a nosaltres mateixes, l’únic cosmètic de llarg abast“
Un problema actual, propi de la societat de consum, és el culte al cos i al seu valor estètic. L’obsessió pel cos perfecte ha conduït especialment a la gent jove a una tirania de la bellesa. Això dificulta i impedeix en molts casos la coexistència d’altres valors de major importància i necessitat en la formació humana.
Amb un pròleg del conegut escriptor i filòsof José Antonio Marina, el llibre és un reportatge sobre el culte al cos on es denuncia com la dona s’ha tancat en una presó estètica. La bellesa és una forma d’afirmació de la voluntat femenina i una font de frustració permanent i la seva persecució segueix gravitant sobre la biografia de totes les dones. La idea de poder millorar l’atractiu les ha submergit en una angoixa creixent. Les dones se senten pressionades per uns cànons estètics cada vegada més exigents i pel control aprovador de la societat, un control que busca una perfecció impossible. Una preocupació pel pes que rebaixa l’autoestima i el sentit de la pròpia eficiència.
La dona viu atrapada en el seu cos, en el seu desig d’entregar-se i en el temor de la mirada aliena. Qui no supera els imperatius de bellesa que exigeix la societat de l’espectacle queda marginat, una discriminació estètica que afecta avui en dia tant a homes com a dones i que es basa en la preocupació excessiva de causar bona impressió als altres.
Les models proposades que arriben a través dels mitjans de comunicació són fruit de múltiples manipulacions quirúrgiques però les dones se senten humiliades i culpables per no poder ser com elles, perseguint així una bellesa que és un mirall, una irrealitat. Les dones estan sotmeses a un permanent assetjament publicitari, vehiculat per la televisió, les revistes femenines i suplements de diaris que inciten a un consum compulsiu de productes de cosmètics. Les dietes, les pastilles per no tenir gana, els aliments baixos en calories, les cremes reafirmants o la medicina estètica s’han convertit en els objectius prioritaris de les dones per poder ser més felices.
Des de l’antiguitat i encara els nostres dies, la bellesa va acompanyada dels atributs d’inutilitat, passivitat i complaença. A més, una anatomia vigorosa i unes galtes sonrosades eren més pròpies de dones de classes treballadores que de dames elegants. La publicació als anys 50 de la novel·la Lolita de Nabokov va associar la dona amb la joventut i la seducció.
La joventut i la possessió d’un cos prim es converteixen, doncs, en valors socials on les dones han de ser acriaturades, escanyolides i sexys. Aquesta situació deixa la dona madura arraconada de manera que està obligada a sucumbir sinó vol ser desprestigiada. Ja a finals dels 90 ens trobem dones desnodrides, de cossos famèlics, adolescents pàl·lides. I actualment el ciberespai presenta dones que mai s’engreixen, no envelleixen i que tenen abundants pits, una veritable realitat virtual. Amb el dia a dia, les dones han de dissimular qualsevol arruga provocada pel cansament de les jornades esgotadores, comença un culte a la informalitat, el gust per un look oriental i exòtic, tatuatges i l’apropiació de signes masculins.
La seducció es reclama com un vehicle de comunicació i la identitat de la dona està vinculada intrínsecament a la percepció del cos, un cos el qual sempre és opinable per qualsevol. Així doncs, aquesta dictadura cap a la bellesa segueix sent un leimotiv que malauradament encara està vigent en els nostres dies i que només cada dona pot lluitar contra ella per no deixar-se endur. Perquè la dona que s’estima no necessita emular models impossibles.
– Trobareu més obres de l’autora a biblioteques de Barcelona.
– Entrevista a Lourdes Ventura el maig de 2011 pel programa Silencio, se lee.
1 Comment
Tant de bo el llegeixin moltes dones -i noies, sobretot, que ho pateixen encara més-, i que els arribi bé el missatge del llibre perquè és patètic veure contínuament noies precioses i del tot normals angoixades, acomplexades i limitades per tota una sèrie d’absurdes idees estètiques que els han ficat al cap. És que clama al cel.