A la Trilogia del Yo, Antonio Altarriba i Keko presenten un thriller negre i criminal que dissecciona els fets més foscos de la societat actual.
Entre 2014 i 2020 Antonio Altarriba i Keko ens han regalat un thriller negre en primera persona al voltant de tres característiques pròpies de la nostra modernitat: la violència (Yo Asesino), la dissonància cognitiva (Yo Loco) i el poder falsificador de la paraula (Yo Mentiroso). Estructurat per la pulsió corresponent, es constitueix per a cada episodi de la trilogia una trama i un personatge principal que intenta portar a terme el seu projecte vital en un ambient de caire criminal.
A partir del recorregut pel dia a dia del personatge, l’obra explora situacions i problemes de diversa índole amb perspectiva negra i social: l’endogàmia fratricida universitària, la farsa del mon del l’art, el terrorisme nacional-identitari, el classisme antidemocràtic de les oligarquies, la corrupció política i institucional, l’especulació immobiliària, el cul de sac hetero-familiar, l’amor i el sexe interessats, el fracàs educatiu, l’estafa farmacèutica, les notíces enganyoses dels grups de pressió mediàtics, la dictadura de la Troika, les clavegueres de l’estat, l’abús policial, en fi, els diversos interessos que fan de l’home un objecte per a l’home. Ens trobem davant un text dens i fosc que actualitza la crítica a l’estatus quo “Estat, Església, Capital”, potser reflectint l’onada contestatària posterior a la crisi del 2008.
Així, els autors apunten al fràgil equilibri en què consisteix l’ordre social, travessat d’interessos poderosos. Sota la seva aparent normalitat s’amaguen monstres que amenacen el petit món que cadascun construeix al voltant de si. Aquí, el poder subjau la moral i al darrere de cada declaració de bones intencions hi ha una pulsió maleïda per subjugar a l’altre. Caracteritzats amb un toc satíric a vegades, arrabassats pel desassossec o curulls de rancor i lascívia, els personatges d’aquesta trilogia transpiren en els seus rostres l’interior fosc i passional que els domina.
Per donar forma a cada entrega, els autors utilitzen un joc d’imatges molt particular. Al contrast entre el blanc i el negre s’afegeix un tercer color que identifica la passió concreta de cada àlbum, apareixent només allà on el seu esdeveniment té lloc: vermell-sang per a la violència, groc-Van Gogh per a la bogeria i verd-bilis per a la mentida. Aquest ús del color ens recorda l’obra La Teoría del Grano de Arena, dels belgues François Schuiten i Benoit Peeters, on només la protagonista i els lectors som capaços d’apreciar, per la lluentor estranya que emeten, la correlació entre objectes i successos.
L’efecte d’aquesta tècnica tan curiosa es doble: per un costat, produeix una immersió del lector en la història en tant comparteix un tret de lectura amb els protagonistes; per un altre, en destacant visualment un seguit d’esdeveniments en particular, és genera una forta distancia crítica. El resultat es una duplicitat en el registre de lectura que permet al lector identificar-se amb la situació i al mateix temps avaluar-la críticament. Es tracta d’una narració molt atractiva amb efectes d’imatge espectaculars.
Resulta estimulant veure com els diferents personatges es van creuant entre volums, adoptant mes o menys rellevància segons quin tret estigui sota anàlisi. Apreciem que a mesura que es desenvolupen les trames, els trets es lliguen en un trasbalsament triàdic entre un i altre. Així, podríem aventurar que: 1- la bogeria i la violència sempre es donen en el sé d’un marc lingüístic que discerneix entre l’ordre i el caos (entre el bé i el mal), 2- l’ús del llenguatge i la bogeria impliquen una alteració violenta del marc normatiu on tenen lloc, 3- la paraula i la violència es poden entendre com formes de bogeria ja que suposen anar mes enllà del que és possible per a cada moment donat. D’aquesta manera, l’obra fa pensar les tres característiques en clau filosòfica nietzscheana o postmoderna, en tant violència, bogeria i llenguatge es connecten a través de la noció d’eco-sistemes de (des)ordenació.
Cal senyalar que no es tracta d’una obra purament pessimista o nihilista. Davant la negritud imperant, els autors fan apuntar l’esperit de la lucidesa i la victòria dels justos. Trobem herois marginals que defugen les dinàmiques de poder asfixiant i encarnen la possibilitat d’una reparació. Com a bona obra de gènere noir, la mateixa crítica social en què consisteix és meta-referencialment una aposta per la justícia; la racionalització del mal en la comprensió del seu origen i funcionament l’obre a la intervenció i ofereix una promesa d’avenir.
Altarriba i Keko han creat una trilogia d’exquisides proporcions ideal per als amants del gènere negre, la crítica social i el còmic.


Fotografies Wikimedia Commons: Antonio Altarriba per Marcus Fernández i Keko per GuillemMedina
13 Comments
Un bon article. Venen ganes de llegir-los. Gràcies!
Aquesta és la idea, que us animeu! Per mi van ser una lectura impactant i molt interessant, i volia transmetre aquestes emocions. La veritat és que Altarriba i Keko sempre són un encert.
S´ens acumula la feina. Gràcies per la recomanació molt adient per un dia de pluja!!!!!
Que bé, fantàstic, m’alegro que t’hagi agradat! La veritat és que amb un dia de clima “cantàbric” (no com avui que fa solet) com els que abunden al còmic es gaudeix potser més haha.
Fan bona pinta tots tres!
Gràcies!! 🙂 Encara que l’esperit i la forma són els mateixos en tots tres volums, i estan lligats entre ells, com que cadascú se centra en un aspecte diferent, es poden llegit junts o per separat, i en cap moment tens la sensació d’estar repetint res o perdre fill. Una meravella de col·laboració entre Keko i Altarriba.
sembla interessant i a mi m’agrada molt aquest gènere, haué de fer un tastet
Disculpa, t’he respost mes abaix 😅, però el missatge era per tu!
Aquesta trilogia és un dels millors còmics de genere negre i criminal, i a més molt original per estar ambientada en Espanya i mostrar les misèries del nostre present. No deixies de donar-li una ullada, segur que t’enganxa!
Els he llegit, els 3 són molt bons i recomanables, especialment “Yo, mentiroso”
Gràcies! “Yo, mentiroso” es potser el més rodó dels tres en sentit narratiu i per la temàtica, i em va da deixar al·lucinant. Però el primer, “Yo asesino”, que em va agafar per sorpresa, va ser un impacte majúscul!
Hi ha un altre còmic, “Primavera en Madrid”, que també s’apropa a la política críticament, senyalant les seves obres, encara que no amb el to fosc i criminal del Keko i Altarriba.
M’alegro que t’hagin agradat!
Una cómics molt recomenables, així com el nou de Keko amb guío de Carlos Portela, «Contrition»
Gràcies!!
“Contrition” es dur…una fabula moderna sobre el bé i el mal a partir d’una temàtica molt heavy, i amb una posada en escena i un guió impressionants.
I amb una visió del USA desconeguda, al menys per mi.
Molt bona recomanació pels amants del genere negre i criminal!