Encara recordo aquell dia. Era la nit abans del dia de reis i la botiga on treballava, aquell any, havia decidit tancar a les 12 de la nit. Era quasi la una de la matinada quan vaig sortir del metro i encara tenia un quart d’hora per arribar a casa. Afortunadament, hi havia gent (això vaig pensar) però quan vaig arribar al principi del meu carrer ja no hi havia ningú. Només s’escoltava les meves passes al carrer. De sobte, vaig veure que algú pujava pel mateix carrer i era la figura d’un home. Com, més avall havia de canviar de vorera, vaig pensar que millor ho feia abans, ja que a aquelles hores, millor no temptar la sort. Però immediatament ell va fer el mateix. El cor em va començar a anar ràpid, més ràpid. “Ara què faig? Em torno a canviar?” i cada cop ens anàvem apropant, un pas, un altre pas… En el moment que ens vam creuar, les nostres mirades també ho van fer: Ell amb una mirada dura, desafiant, jo amb una pregunta als ulls “Perquè ho has fet?”. Tremolo, tinc por i començo a caminar més de pressa per allunyar-me d’ell. A una distància prudent, giro una mica el cap i ja no el veig… arrenco a córrer fins que arribo a casa. Respiro. Ja estic fora de perill.
 

 
Aquest llibre arrenca amb l’explicació d’un relat semblant al que heu llegit al principi: Una noia que surt de festa a la nit i torna sola a casa en un taxi. Les dues són històries semblants. Les dues històries són reals (la noia del taxi és d’una amiga de l’autora del llibre i la segona, és meva) i totes dues tenen algunes coses en comú però, principalment, hi ha una cosa que sobresurt de la resta: LA POR.

Per què, si has nascut dona, hem de viure amb por?

La qüestió és que, quan es parla d’aquest tema i preguntes a dones si han patit alguna situació semblant, el resultat és aclaparador. Podeu fer la prova i preguntar a les dones que teniu al voltant, si alguna vegada s’han trobat en una situació semblant on hagin passat por. Parleu quins punts en comú trobeu i compareu les diferències que hi ha entre sexes pel fet simple de caminar sol/sola pel carrer durant una nit.

Aquesta és precisament una de les coses que més he valorat d’aquest llibre: La capacitat d’obrir interruptors mentals. És a dir, a vegades necessitem que ens diguin les coses per ser conscients realment del que passa i sobretot, d’entendre. És com veure les coses des d’una altra perspectiva. Potser fem coses per costum o perquè ens han dit des de petites (i de petits) que això es fa així perquè la teva mare ho feia així, i la mare de la teva mare també ho feia així, i…    podem seguir així des dels inicis de la història on ens van explicar aquest relat, que dóna títol al llibre, que Eva va ser la que va mossegar la poma.

 

O sea, que Eva nos fastidió a todas. Eva, tía, lo único que tenías que hacer era mantenerte lejos del conocimiento, ya te vale. (…) En nuestro imaginario colectivo, la culpa es de Eva y Eva somos todas las mujeres

 

La culpa és de les dones. Culpable. Ets una dona. Culpable. La culpa és teva. Culpable.
 

 
Mossegar la poma és un llibre que fa un bon repàs a allò que anomenen “Feminisme”. Conceptes com feminisme, patriarcat, androcentrisme, micromasclismes, violació, violència de gènere, homes i dones, dones i homes… tot queda explicat d’una manera senzilla i fàcil d’entendre si mai no has tingut clar què significa ser feminista. Molts capítols resumits en poques pàgines, et donen una perspectiva àmplia sobre un tema que s’ha tornat a posar sobre la taula: la igualtat real entre dones i homes.

 

Ser feminista implica para mujeres y hombres empezar a mirar la realidad a través de un nuevo cristal. De ahí la expresión ponerse las gafas del feminismo. Al ponerte las gafas, te estarás atreviendo a observar la vida desde otra perspectiva, mucho más crítica con la sociedad de la que formas parte.

 

Leticia Dolera és l’autora del llibre i posa l’accent precisament en aquesta “revolució feminista que serà o no serà”. Actriu, guionista i directora de cinema ha estat treballant i defensant (amb alguna polèmica inclosa) els drets i la igualtat de les dones a la societat actual. Al llibre, l’autora comparteix moltes de les situacions personals que ella ha viscut per denunciar justament aquest tracte desigual que reben les dones en molts aspectes de la seva vida. És interessant també comprovar com el cinema no és aliè a comportaments totalment aberrants a les que s’exposa una persona pel simple fet de ser això, una dona. O sigui, que treball i dona tenen matèria per més d’un debat… Us han preguntat en una entrevista de feina si teniu infants petits o penseu a tenir-los aviat? A mi sí. Jo jo jo somriu nena… encara que et mosseguis la llengua per no contestar malament.

Aquesta mena de reflexions són constants mentre vas llegint el llibre. La figura de la dona a la publicitat, al cinema, a la història… aquesta assignatura pendent, de valorar el treball que han fet les dones al llarg de la humanitat, sembla que comença a canviar tot i que als llibres d’història, els protagonistes encara són els homes. Les dones continuen tenint un paper secundari…

Per descomptat, també està tot el tema del cos de la dona: depilació sí, depilació no, que si a partir d’una edat has de començar a fer “petits retocs” a la cara, no diguis mai la teva edat real, estàs massa grassa, comença l’operació “bikini”, etc etc etc.

 

“Pero claro, tener a la mitad de la población invirtiendo dinero en cremas antiarrugas, anticelulitis, hidratantes para el pelo y ropa que hay que renovar cada temporada… ¡da mucho dinero! El mito de la belleza es superrentable para algunos.”

 
En definitiva, aquest és un bon llibre per començar a posar nom a segons quins comentaris i actituds, rectificar pensaments nocius però també, per començar a demanar fets (sobre el paper està molt bé i les paraules? Ja sabeu allò de “Les paraules se les emporta el vent” oi?). Necessitem una igualtat REAL entre les persones, independentment del seu sexe. I no us penseu que aquest és el típic llibre escrit per una dona adreçat a dones. Aquest és un llibre adreçat a qualsevol persona que vulgui encendre algun dels seus interruptors mentals. Es necessiten canvis en el conjunt de la societat, d’homes i de dones. I els canvis, si són bons, benvinguts siguin.

 
… I com diu el refranyer que només les persones borratxes i els infants diuen la veritat, a continuació podeu veure un vídeo sobre què opinen alguns infants sobre la igualtat:
 

 

Ignoramos nuestra propia estatura hasta que nos ponemos de pie.

Emily Dickinson