L’entrada exterior a una habitatge de nit. Al bell mig, sobre la vorera, hi ha un fanal encès que parteix la imatge i no és la verdadera il·luminació del pla. Davant d’una façana amb un petit pati lleugerament enjardinat, s’alça la figura d’un home vestit de negre amb barret i maletí que ens dona l’esquena; sembla mirar cap una finestra del primer pis de la qual sorgeix un feix de llum com un focus cap a ell...

És aquest un dels pòsters més icònics del cinema de terror, extret d’una escena de la pel·lícula i a la vegada imatge inspirada en quadres de René Magritte, de la sèrie L’Empire des lumières. The Exorcist, dirigida per William Friedkin i basada en la novel·la de William Peter Blatty. És una de les pel·lícules més icòniques del gènere de terror. Potser part de la clau de la persistència a la memòria d’aquesta imatge és la subversió dels codis que hi trobem. La foscor, l’amenaça, sembla emanar de la figura al peu de l’entrada i la llum surt de l’habitació on, paradoxalment, trobarem la font del mal durant la pel·lícula.

Estrenada fa 50 anys, als nadals de 1973, L’exorcista de seguida esdevingué una pel·lícula amb èxit i referenciada dins del terror, no en va ha tingut seqüeles, preqüeles, muntatge del director, paròdies i còpies més o menys encobertes. Potser l’explotació i paròdia dels seus elements més icònics i terrorífics ha fet que quan ara ens els trobem, perdem la sensació d’horror que aquests produïren en el seu moment. Però és un títol que acostuma a estar entre els primers a les llistes de pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema. I podríem dir que pràcticament inaugura un subgènere dins l’horror cinematogràfic; tot i que passa més d’una hora fins que no comença a actuar l’exorcista que dona títol a la història…

I què passa a la pel·lícula que la faci tan especial?

Un pròleg en una excavació al nord d’Iraq ens presenta al pare Merrin (Max von Sydow caracteritzat per aparentar més edat de la que tenia llavors). Amb una ambientació suggeridora, de caràcter quasi oníric, trobem elements premonitoris del mal que ha de venir en el recorregut que fa per la ciutat, l’estàtua de Pazuzu alçada en un monticle del desert, mentre bufa el vent i dos gossos es barallen en la llunyania, és la imatge més cèlebre. Tot i que Pazuzu és en realitat una deïtat mesopotàmica, és emprat aquí com a personificació del dimoni, a qui s’haurà d’enfrontar el pare Merrin.

Passem a la ciutat de Washington, se’ns presenta a Chris (l’actriu Ellen Burstyn) i Regan McNeil (Linda Blair en un paper que l’encasellarà per sempre), mare i filla respectivament. El pare és absent, la personificació de la figura paterna serà, simbòlicament, el pare Karras, per extensió un representant de Déu a la terra, figura del Pare. Comencen a introduir-se elements que pertorben el dia a dia a la casa on mare i filla viuen: sorolls a les golfes, una taula ouija amb la qual la nena juga, la declaració que el seu llit es mou…

Paral·lelament, coneixem el pare Karras (Jason Miller, també marcat pel paper), qui confessa que ha perdut la fe i s’ocupa de la seva mare malalta, el sentiment de culpa que experimenta serà redimit al final. Els elements estranys són cada cop més desestabilitzadors, introduïts amb un ritme pausat i mirada asèptica; com el somni del pare Karras quan ha mort la seva mare, amb elements premonitoris, o la irrupció de Megan a la festa dels amics de la seva mare profetitzant la mort d’un d’ells i orinant a l’estora tot seguit. L’element desestabilitzador de la quotidianitat ja s’ha instal·lat en les seves vides. I la nena preguntarà a la mare què em passa?

I comencen les proves mèdiques per esbrinar-ho, algunes tan pertorbadores com l’angiografia cerebral, que busquen la causa dels canvis de personalitat i convulsions que té Regan. Ha passat aproximadament una hora, som a la meitat de la pel·lícula. Envoltada de psiquiatres, tots homes i tots amb posat seriós i fred, Chris se n’adona que ignoren què li passa a la seva filla i per primer cop es menciona la possibilitat d’un exorcisme. El punt culminant d’aquest acte el tenim en l’escena de Regan, indubtablement posseïda pel dimoni, masturbant-se amb un crucifix, colpejant fortament a sa mare, voltejant el cap 180º i dient (amb la veu gutural de l’actriu Mercedes McCambridge que va treballar per posar veu al diable) Has vist què ha fet la porca de la teva filla? (Do you know what she did? Your cunting daughter!), després de la primera mort de la pel·lícula.

La mare buscarà ajuda en el pare Karras, qui també té coneixements de psiquiatria. A aquest, Regan li revelarà que és el diable, i la mare després li dirà que aquella cosa d’allí dalt no és la seva filla. Convençut de la possessió, Karras buscarà ajuda en els seus superiors i la tindrà en la figura de l’exorcista: el pare Merrin. L’últim acte de la pel·lícula, el més curt, és l’exorcisme pròpiament representat.

La història se’ns mostra de forma directa, sobretot des de la perspectiva de Chris i Karras, en una posada en escena sòbria, pausada i realista (excepte el pròleg al desert). Després de les proves mèdiques, arribarà una segona part on s’acceptarà que el dimoni existeix i ha posseït a la nena protagonista, els elements sobrenaturals com la levitació o el gir complet del cap no deixen lloc a molta ambigüitat. Naturalment, només la fe pot salvar Regan, només el sacrifici i la redempció dels pares Merrin i Karras poden aconseguir-ho. Tot i la mala rebuda que la pel·lícula va tenir per part d’algunes comunitats religioses, és aquesta una història del Bé contra el Mal de fons molt cristià.

Es pot parlar de la pel·lícula des de diverses perspectives dins del terror. Els exorcismes i les possessions per esperits malvats són tot un subgènere, del qual potser aquest sigui el seu millor producte. Les pel·lícules que juguen amb els codis del terror emprant infants, o la maternitat, són també un subproducte fecund amb títols propers en el temps al títol de Friedkin com Rosemary’s Baby (La semilla del diablo) de Roman Polanski l’any 1968 o The Omen (La profecía) de Richard Donner el 1976. Si es fa bé, poques coses són tan pertorbadores com tergiversar la imatge d’innocència infantil…

A molts textos i posts de cinema podreu trobar dades i anècdotes sobre la pel·lícula i el seu rodatge; per exemple, que el càsting pensat originalment no fou el definitiu, que les actrius Blair i Burstyn van patir lesions durant el rodatge, que a l’habitació del personatge de Regan els actors actuaven en un set refrigerat per aconseguir veure el seu alè… I fins i tot, de la suposada maledicció de la pel·lícula (tota bona història de terror n’ha de tenir alguna).

Però més enllà d’escriure un anecdotari, vull recordar la importància de la pel·lícula per al terror modern. L’any següent s’estrenarà la controvertida The Texas Chainsaw Massacre de Tobe Hopper (La matanza de Texas), un dels pilars de l’anomenat slasher. O a la mateixa dècada, Halloween (La noche de Halloween) de John Carpenter.

Quina és la subtil diferència que aporten pel·lícules com L’exorcista al terror? Breument, que ens suggereix que el dimoni és a dins nostre. Si bé és un mal extern que envaeix la nostra quotidianitat, s’instal·la al nostre interior disparant pors viscerals com la pèrdua total de control sobre el nostre cos i la nostra ment. Raó per la qual també ens remet indirectament a pors relacionades amb inseguretats respecte la nostra identitat. En aquest aspecte, tenim antecedents il·lustres en pel·lícules com per exemple Psycho d’Alfred Hitchcock (Psicosis, 1960) o The Innocents de Jack Clayton (Suspense, 1961).

L’estructura clàssica del monstre (mal) que arriba a la nostra comunitat per pervertir-la es manté, però es manifesta d’una nova manera. I a més, ho fa introduint-se en el cos innocent i virginal d’una nena. També es podria analitzar per què el recipient d’aquest mal és femení en aquesta i en moltes pel·lícules i possiblement ho relacionaríem amb aspectes repressius i patriarcals. A més, l’habitació familiar i càlida que hauria de ser el refugi inviolable de Megan, i qualsevol infant, esdevé un lloc hostil, fred i fosc (i al final quasi irreconeixible com a dormitori domèstic).

L’entrada del dimoni al nostre món s’ha produït per la via més inversemblant.

Per llegir-ne més:

Navarro, Antonio José

El Demonio en el cine: máscara y espectáculo

Madrid: Valdemar, 2007

Deleyto, Celestino

Ángeles y demonios: representación e ideología en el cine contemporáneo de Hollywood

Barcelona: Paidós, 2003

Delgado Cavilla, Pedro

¿Qué diablos vemos?: el demonio en el cine

Madrid: Diábolo, 2021

Navarro, Antonio José

Líbranos del mal: un estudio cultural del cine de posesiones demoníacas y exorcismos

Barcelona: Hermenaute, 2021

Font de la il·lustració: Pixabay.com

Font de les fotografies: Wikimedia Commons