Llach, Lluís. Memòria d’uns ulls pintats. Barcelona: Empúries, 2012

Allunyat dels escenaris des de fa un temps, el músic Lluís Llach ha sorprès tothom amb aquesta primera novel·la. La seva publicació ha aixecat un munt de recels, tant per la significació del seu autor, com per la controvèrsia que al nostre país segueix generant qualsevol referència a la Guerra Civil i els esdeveniments anteriors i posteriors. Un passeig per la xarxa us pot mostrar com aquestes reticències s’esvaeixen amb la lectura de Memòries d’uns ulls pintats

De la mà d’en Germinal assistim a la infància inconscient, l’adolescència heroica i la primera joventut dramàtica en un entorn, la Barceloneta, que esdevé un protagonista més. Un microcosmos que ens permet veure la evolució de Barcelona en uns anys convulsos, terribles i sovint oblidats. Uns anys en què, a l’igual que en Germinal, Barcelona va passar del somni i la exaltació a la desesperació i la tragèdia dels vençuts.

Finals de l’any 1920. Fill d’un ex-mariner i treballador del port i d’una mare francesa en Germinal neix al carrer del Mar, a la Barceloneta. I molt a prop d’ell els seus tres amics: en David, la Maria i la Joana :

“Em varen dir Germinal, que en aquells temps era un nom que només es posava als fills dels obrers descreguts, impietosos, revolucionaris, anarquistes, comunistes, sindicalistes i gent de malviure en general”

Un pare idealista, en Joseph Nassagué qui, com molts anarquistes de la època, llegia esperanto, i guardava com el seu gran tresor el llibre que li va signar el gran poeta dels obrers que feia poc havia mort al barri: en Joan Salvat-Papasseit. El gran tresor de la Marí, la mare, és més pràctic, la màquina de cosir amb pedals que es va emportar del seu Sète natal (França) i gràcies a la qual van poder menjar en els pitjors moments.

La infància d’en Germinal i els seus amics entre els carrers i la sorra de la Barceloneta avança paral·lela al moviment obrer, al miratge de la República, la Escola del Mar, el despertar sexual, els celoberts dels pisos per on passaven farcells amb contraban, xafarderies, notícies, veus d’alarma quan la policia política s’apropava, …

De tantes coses belles com van morir amb la República, l’Escola del Mar seria per a mi una de les més excepcionals… Enmig de la hecatombe que vivia el nostre país… mentre la gent s’estossinava pel carrer, les bombes dels atemptats obrers escorxaven empresaris, les pistoles dels sicaris dels industrials mataven treballadors, i assassins institucionalitzats ja preparaven l’escorxament de la República; mentre tot això passava hi havia uns homes i dones que exercien i donaven sentit a una de les paraules més maques que es puguin trobar en qualsevol diccionari: mestratge…. L’autoritat del coneixement s’impartia des de la convicció i no per la imposició. Recordo… com era? Si l’emblema d’aquella escola: Aprendre a Pensar, a Sentir, a Estimar”

Amb la República van morir moltes coses però no la història d’amor entre en Germinal i el seu “Amic Amat”, en David. I l’adolescència arriba amb la exaltació de l’amor i  l’aturada de l’aixecament franquista a Barcelona, l’inici de la Guerra Civil amb l’acomiadament multitudinari i efusiu de les tropes que marxaven cap el Front, la rebuda als refugiats que arribaven a l’Estació de França… i després arribaria l’infern: les bombes, l’exili, el suïcidi de la lleva del biberó al Front d’Aragó i finalment la entrada de les tropes franquistes a Barcelona.

Tranquils, no donaré més informació sobre com el curs de tots aquests esdeveniments afecta als nostres protagonistes. Només dir que Memòria d’uns ulls pintats és una història de molts amors: l’amor entre en David i en Germinal; l’amor a Barcelona en general i la Barceloneta en particular, i finalment l’amor a uns ideals que, com l’ Escola del Mar, van caure vençuts per la barbàrie feixista.

No entraré a valorar la qualitat literària d’aquesta novel·la, ho deixo en mans dels professionals, però sí puc dir que m’ha emocionat . Per posar-li una pega, no m’ha agradat el fil conductor de la història, què és un vell Germinal que li explica la seva vida a un jove director que pretén fer-ne una pel·lícula. I cal reconèixer que té mèrit que la novel·la hagi agradat tant a col·lectius gays com als moviments socials

Us deixo amb en Lluís Llach passejant per la Barceloneta. I que tingueu sort!!!