Veneno i La leyenda del tiempo van ser el llegat irrepetible d’un moment únic. La mateixa anarquia creativa, i perquè negar-ho, l’efecte de les drogues, va impedir que el projecte tingués continuïtat. Rafael i Raimundo ho van intentar amb Pata Negra, i posteriorment, Raimundo i la seva guitarra Gerundina en solitari i col·laborant amb mil i un artistes.

Pel que fa a Kiko Veneno, va continuar la seva recerca creativa emmirallant-se en la”movida madrilenya“ dels vuitanta. “Seré mecánico por tí“(1981), “Si tu, si yo” (1984), “Pequeño salvaje (1987). Fins i tot va intentar recuperar Veneno amb un segon disc “El pueblo guapeao” (1989), sense producció musical ni mescles; sense Rafael ni Ricardo Pachon. Un seguit de discos comercials que van funcionar  pel carisma de Kiko però que no s’apropaven ni de lluny als moments de glòria inicials. D’aquesta època ens arriben documents tant surrealistes com la seva participació en el programa infantil més transgressor de tota la història televisiva, La bola de cristal.

Quinze anys després del disc de Veneno, Kiko, funcionari de la Diputació de Sevilla i plantejant-se deixar la música, es va donar la darrera oportunitat. I ves per on, va arribar “Echate un cantecito”(BMG-Ariola, 1992) . Amb el suport incondicional de Santiago Auserón (Juan Perro) amb les lletres, el disc es va gravar a Londres produït per Joe Dworniak (productor de Radio Futura), que va saber adaptar la música de Kiko al públic de la ràdio. I a falta d’una bona promoció per part de la discogràfica, la presentació va ser amb la gira Kiko Veneno y Juan Perro vienen dando el cante que va ser un èxit sonat. Menys irreverent, més amable que els seus experiments anteriors, connectant totalment amb els gustos de l’època, per fi Kiko Veneno la va encertar i semblava que deixava enrere l’etiqueta de “perdedor”i “outsider”.

Després del cantecito… bé una mica de tot. Més discos amb col·laboracions de col·legues com Raimundo, Martirio, Vicente Amigo, Tomatito, Santiago Segura; Juan Perro, Albert Pla, Andrés Calamaro, Jorge Drexler, Pau Donés… I produccions i apadrinaments diversos: Martires del Compás, Caraoscura, Cathi Claret, Los delinqüentes…; col·laboració amb Ana Belen per l’àlbum “Lorquiana“; homenatge a Jackson Browne; participació en el disc de Jabier Muguruza “Hain Guapa Zaude” i en la pel·lícula de Ventura Pons “El gran gato” (en homenatge a Gato Pérez); concerts, gires, festivals…

El disc del 20 aniversari d'”Echate un cantecito“, va sortir el 20 de maig del 2012 i conté el CD original, un altre CD amb maquetes, versions, duets… i un DVD amb actuacions televisives, festivals, i videoclips. Inclou també un llibre amb textos, diari de gravació i dibuixos de Kiko Veneno. La presentació del disc va anar acompanyada d’un concert commemoratiu, i la seva corresponent gira que el 20 d’octubre va arribar a la Sala Apolo de Barcelona.

Malgrat la generalització del concepte de mestissatge i eclecticisme musical que s’ha imposat en els darrers temps (i que mai l’ha reconegut prou com un dels pioners) Kiko Veneno actualment continua “a la seva bola“. Sense repetir genialitats com les que escoltàvem amb “cachitos de hierro y cromo“(en referència a les cintes de casset), ha mantingut un estil personal basat en l’autenticitat i la credibilitat i no descarto que qualsevol any d’aquests torni a donar el cante amb un treball que marqui les diferències. De moment estem a la espera d’escoltar els seus darrers treballs “Sensación térmica” produït per Raul Fernández “Refree“, i “El pimiento indomable“, amb l’uruguaià Martín Buscaglia.

Mentrestant, us deixo amb perles com el making-off de La rama de Barcelona, segon vídeo del disc “Dice la gente”

Chelsea girl

No sóc la Janis, ni la Patti, ni la Nico, ni tampoc cap de les noies de Warhol. Sóc la Tere Mas i em podeu trobar a la Biblioteca Agustí Centelles.

Tots els seus posts

Chelsea girl

No sóc la Janis, ni la Patti, ni la Nico, ni tampoc cap de les noies de Warhol. Sóc la Tere Mas i em podeu trobar a la Biblioteca Agustí Centelles.

Tots els seus posts