Maria Antonieta va ser reina de França en uns moments convulsos de canvi de món. La revolució Francesa va ser l’inici de la Era Contemporània, donant per acabat l’Antic Règim.  A la reina se la va culpar de tots els mals i excesos de la França versallesca i se la va enviar a la guillotina, uns mesos després que el rei Luis XVI.

Volem fer tres aproximacions des de diferents àmbits: el còmic, el cinema i el gènere biogràfic. De la mà de Benjamín Lacombe, Sofia Coppola i Stefan Zweig.

Lacombe, Benjamin
María Antonieta : diario secreto de una reina
Zaragoza : Edelvives, DL 2015
 
Benjamín Lacombe és un dibuixant francès conegut pels seus traços melancòlics, elegants i a la vegada fràgils, amb un to oníric i un aspecte eteri. La biografia recull amb la seva peculiar iconografia, l’aspecte un punt desvalgut i inexpert de la jove reina. Seriosa, amb els seus tocats luxosos i barrocs, amb perles, plomes, flors, cintes… molt exuberants i al gust de l’època, a vegades de més d’un metre d’alt. El seu aire solitari i trist sembla presagiar el futur terrible que li espera.

Al llibre recrea la correspondència de la reina i fa un diari fictici per la elaboració del qual va contar amb el suport i pròleg d’una especialista en el s. XVIII francès, Cecile Berly.

Coppola, Sofia
María Antonieta
Madrid : Sony, 2007
 
Sofia Coppola dona una visió des del punt de vista femení. Un punt de vista, el de dona, que no sempre apareix a l’imaginari de figures històriques rellevants. Ens apropa a la joventut i la humanitat, a les dificultats quotidianes, de la mà de l’espontaneïtat i frescor de Kirsten Dunst.

La pel·lícula retrata una reina molt i molt jove  que, amb 16 anys i, totalment inexperta, arriba des d’ Àustria a Versalles. Es tracta d’una aproximació al caràcter i tarannà de la nouvinguda, que només es una peça en l’entramat d’interessos i acord polítics de les dues potències. Els usos protocol·laris de la cort la posen en situacions ridícules constantment. Les dificultats són evidents: no parla la llengua de França, no coneix l’aristocràcia gal·la i els usos de palau, tampoc les qüestions polítiques al seu voltant. El mèrit del film es mostrar-nos la dona, no pas la Reina de França, la solitud i les dificultats, les inconsciències davant d’un mon complicat que no entén i no pot abastar. Algú s’imagina una de les nostres filles enmig d’aquesta situació ? Com reaccionaria?

Zweig, Stefan (1881-1942)
María Antonieta
Barcelona : Acantilado, 2012
 
Stefan Zweig ens mostra uns fets que són barreja de circumstàncies històriques, thriller i psicologia i que copsen molt bé els temps en que va viure la filla de Teresa d’Àustria. La crònica és, a la vegada, personal i històrica. El llibre està considerat la millor aproximació a la figura de Maria Antonieta.

Casada als 14 anys amb un rei que no li dona atenció, la reina s’aparella amb el conte Von Fersen i es dedica a viure la vida enmig de luxes i excesos versallescs, que acabarà pagant molt cars. Pot resultar poc competent als ulls dels francesos amb les seves activitats. Transita tot el temps per un fil finíssim de funàmbul, no essent conscient i ignorant el món que l’envolta. Una cort decadent, sofisticada i de gustos molt i molt cars que portaran al país al col·lapse. Les dilapidacions i malversacions donaran lloc a circumstàncies noves i a canvis profunds a la història de França. I la reina va ser la personificació de totes les exageracions del seu voltant i també exemplificació del nou món.

Diu Zweig:
 

Traviesa, falta de atención, alborotadora, de una vivacidad mercurial, a pesar de su gran facilidad de comprensión, la pequeña María Antonieta jamás ha mostrado la menor inclinación a ocuparse de ninguna cuestión seria. […] Un poco de pereza y mucha frivolidad. (pàg. 15)

 
Maria Antonieta va ser portada a la plaça de la Concorde mesos desprès que Lluís XVI. Ell el 21 de gener 1793 i ella el 16 d’octubre del mateix any. Tots dos encara no havien fet els 40 anys i va resultar el primer regicidi de la França moderna. No obstant ser reina, el seu tractament va ser diferent. El rei va ser portat al patíbul conservant algunes prerrogatives: en un carruatge tancat, sense emmanillar i amb el seu cabell. L’austríaca es tractada com tots els condemnats: amb el cabell tallat, emmanillada a l’esquena i transportada en una carreta senzilla i descoberta. Per més escarni, potser?  Pel fet de ser dona?  Dona i reina d’un país convuls i rabiós…?  Potser sí.
 

Vosotros que la habéis visto mirar a sus hijos, vosotros que sabéis que ningún peligro la ha llevado a separarse de su esposo, cuando tantas veces se le abrieron caminos para regresar a su patria, ¿creéis que su corazón es bárbaro o tiránico? (Edició en castellà, pag. 127. Reflexiones sobre el proceso de la Reina. Abada Editores. Madrid 2006)

 
Tota la vehemència va ser inútil i la màquina de la històrica va seguir rodant implacablement.
 

 A la vista del patíbulo, los ojos de Maria Antonieta se cerraron, una palidez mortal cubrió su rostro y la cabeza cayó sobre el pecho (pg 113, citant a Lafont d’Aussone, biogràf de la reina, al llibre La guillotina y la figuración del terror de Daniel Arase. Ed Labor, Barcelona 1989)

 
I ara, una frivolité per acabar. Sabeu que les copes de champagne tenen la forma i mida del sinus de Maria Antonieta?

Salut i prosperitat. I que us agradin aquestes aproximacions.