Sóc la Jazz - Jessica Herthel

Sóc la Jazz - Jessica Herthel

Herthel, Jessica Sóc la Jazz
Barcelona: Bellaterra, 2015

No per ocultar un problema aquest deixar d’existir. La valentia de contes com aquest ajuden a la normalització de qüestions delicades però que, a la vegada, quan es presenten poden provocar sofriment en els nens i les seves famílies. Abordar-les amb normalitat és feina dels adults. D’això se’n diu empatia, respecte i tolerància envers el diferent. Tots ells aprenentatges enriquidors que podem fer junts amb la canalla.

La Jazz amb la seva mare
La Jazz amb la seva mare

La Jazz adora les sirenes, les princeses, el color rosa i el platejat. Adora ballar i les sabates de taló. I les seves reflexions diuen:

Tinc un cap de nena però el meu cos és de nen.
D’això se’n diu transsexual
Jo vaig néixer així
Fer veure que era un nen em feia sentir com una mentidera.

 
Els rols de gènere són molt presents a la infància i la situació que ha viscut la Jazz serveix per reflexionar sobre la identitat, la felicitat, l’autoestima, la llibertat, el creixement personal, la valentia i la sinceritat, lluny d’estereotips que poder fer mal a les criatures que no s’encabeixen dintre dels estrictes marges de cada sexe.

Quan encara era un nen
Quan encara era un nen

Aquest cas verídic és una reflexió pel món adult quant a escoltar i respectar la paraula d’un nen o una nena. Tinguem en compte aquella dita popular: els nens mai menteixen.

La Jazz Jennings és una persona real, que en el moment de la realització del llibre comença l’adolescència, ja que és nascuda l’any 2000 i la persona més jove a qui se li ha reconegut un sexe diferent del que li van assignar en néixer. En 2014 la revista Time la va considerar una de les 25 adolescents més influents.

Per últim, podeu llegir una entrevista que li van fer el setembre de 2015 on relata les seves experiències.

Té canal propi a Youtube.

Jazz Jennings a Twiter
Jazz Jennings a Twiter

6 Comments

  1. Fantàstic post, Olímpia. La transsexualitat tot just ara comença a abordar-se de manera oberta i, com ocorre amb totes les discriminacions, perquè la societat està un pèl més madura per denunciar i fer-se ressò dels casos d’assassinats o de suïcidis que mai han deixat de donar-se, però que ara comencen a sentir-se com el que són: crims. Tinc ganes de llegir aquest conte per conèixer una nova versió, en primera persona i en format ficció, sobre la vivència de la transsexualitat. Per si algú no ho sap, la glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona duu el nom de “Glorieta de la transsexual Sònia”, un guany (molt difícil d’aconseguir, per cert) del col·lectiu LGTBIQ en commemoració de l’assassinat trànsfob que el 1991 va acabar amb la vida de Sònia Rescalvo Zafra pel fet de ser transsexual, quan caminava per aquest parc. Res, que com en moltes altres ‘fòbies’, queda encara molta feina per fer, i s’ha d’abordar des de tots els àmbits aquesta xacra terrible. Gràcies per la recomanació!

  2. El que jo em pregunto és si realment l’important és que et canviïn el DNI o que la societat no faci estereotips de sexe, vull dir, físicament és un noi però com la societat identifica la seva personalitat amb “conductes femenines” ha de ser una noia, i canviant el DNI ja està solucionat. I si no identifiquéssim conductes amb gèneres i ser nen o nena només fos una qüestió física i no psicològica… Un gran tema d’educació social Olimpia.

  3. Un llibre valent. Una persona valenta. Una vida no exempta de dificultats. Un llibre molt útil per treballar aquests temes com la tolerància i l’empatia. Una bona recomanació.

    • Encara que estem millorant molt respecte a aquest tema, encara hi han molts tabús… ens falta molt per fer i llibres com aquest ens ajuden molt.

  4. Crec que queda molt per caminar en aquest tema, i que s´hauría d´introduir en l´educació escolar el fet de poder parlar-ho i explicar als nens, per tal que tothom ens tinguem respecte i tinguem una convivencia armònica sense cap mena de rebuig.

  5. Gràcies a tots pels vostres comentaris davant d’una qüestió força important a la vegada que de tractament delicat, sobretot en cas de nens/nenes que estan formant la personalitat i el caràcter.

    No obstant això, modestament, penso que estem en el camí encara que aquest sigui llarg, molt llarg encara. Almenys se’n parla i la transsexualitat es fa visible. D’aquesta manera anem apropant-nos a la dita ‘normalitat’ amb petits passos.

    Serà tema, efectivament, pendent a l’escola, però almenys a casa ho podem anar parlant i fent sensibilització amb llibres com el de la Jazz. Els nostres fills s’ho mereixen.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.