Selway, Philip. Familial
Bella Union, 2010

Per a qui no el conegui, Phil Selway és el bateria de Radiohead, grup al què pertany des de mitjans dels 80, i a priori pel lloc que ocupa al grup i per ser el membre menys conegut (comparat amb Thom Yorke, cantant o John Greenwood, guitarrista, que fa temps que fan excursions musicals fora del grup) és l’últim de qui esperaries disc en solitari i, de fet, ell mateix ha comentat alguna vegada la sorpresa  que per ell va ser de decidir-se a escriure les seves pròpies cançons i cantar-les. I quina sorpresa!!!

L’origen d’aquest disc el trobem al concert que va organitzar Neil Finn (Crowded House) a Nova Zelanda el 2001, amb el nom de 7 Worlds Collide, on va coincidir entre d’altres amb Lisa Germano, Sebastian Steinberg (baixista de Soul Coughing), o Glenn Kotche (Wilco).  Aquella primera trobada amb aquests músics va donar pas a un grup anomenat igualment 7 Worlds Collide, gravant el disc The sun come out (2009). En aquest disc ja van aparèixer les cançons “The Ties That Bind Us” i “The Witching Hour”, que tornaria a gravar per Familial al 2010, juntament amb 8 noves cançons i acompanyat dels músics esmentats.

D’entrada, i si no saps qui és, no diries que es tracta del disc d’un bateria, si no el d’un cantant amb la seva guitarra i un grapat de músics acompanyant les seves cançons, ja que el que menys destaca precisament és la bateria, i a més, deixa el pes d’aquest instrument a un altre músic, el bateria de Wilco, Glenn Kotche. Es tracta d’un disc intimista, emotiu, amb aires folk aparentment senzills però amb un bon grapat d’arranjaments acurats i farcits d’elements que fan recordar ni que sigui per moments la seva banda mare, amb certes pinzellades d’aquells ambients hipnòtics i aquells tocs electrònics juganers tan típics del grup d’Oxford, i que aquí els trobem de manera molt subtil, però hi són.

A mi particularment m’encanta aquest aire melancòlic tan genuí, sense aparents pretensions de sorprendre ningú, deixant només fluir els seus sentiments sense haver de suportar el pes del grup, perquè després de 25 anys darrera la bateria de Radiohead, passats els 40 i amb tres criatures no has de demostrar res a ningú, només deixar-te anar i parlar de la teva experiència vital i els teus sentiments més íntims, simplement (“When all is said and done / It’s just a trick of light“, “It’s only make believe / Nothing more“).

Si t’agraden Sufjan Stevens, Elliott Smith o José González potser t’agradarà aquest disc, o no; el millor és que no has de ser fan de Radiohead per a què t’agradi (ja se sap que amb aquest grup no hi ha terme mig, hi ha gent que els estima per sobre de tot i hi ha gent que no els suporta); aquest és l’avantatge del disc i segurament el que buscava (volent o sense) el propi Phil, que el pes de Radiohead no condicioni el seu treball al marge.

Phil Selway: “Sembla que el pitjor pecat que pot cometre un bateria és dir: ei, tinc una cançó”. Tranquil Phil, per nosaltres pots pecar el que vulguis!!!