Permanyer, Lluís. Miró: la vida d’una passió. Barcelona : Edicions de 1984, 2003.

Miró ocupa Barcelona. Aquest és el suggerent títol de la conferència que us proposem el dia 20 de febrer a les 19 h. a la biblioteca Sagrada Família portada a terme per Anna Noëlle i Bea Abbad del Departament de Comunicació  de la Fundació Joan Miró. Hi ha una raó de pes: l’exposició “L’escala de l’evasió” que mostra 150 obres del prolífic pintor català. Exposició conjunta entre la Tate Modern de Londres  i la Fundació Joan Miró de Barcelona.  Tota biografia creadora té un rerefons agredolç però cal sempre remarcar la passió i la tenacitat que hi ha darrera dels molts passos d’una biografia com a la de Joan Miró.

Joan Miró va sentir sempre la necessitat de pintar. No va tenir el recolzament familiar pel que fa  a la carrera pictòrica, fet que li comportà fins i tot una malaltia greu com  a rebuig del destí que li tenien preservat: la febre tifoide. Se’n salvà. No seria l’única vegada que tindria dificultats. Quan va marxar a París a trobar un futur més procliu al seu art, va passar gana. El contracte per 1.500 francs  mensuals que li va proporcionar el protector Viot li va donar un respir. Ja li  va dir Picasso a París quan començava: “Escolta Miró, es com si haguessis d’agafar  l’autobús. Cal fer cua i quan et toqui el torn, puges”.També per motius polítics va marxar a correcuita d’Espanya: era republicà. Els moments agres de la seva vida van quedar reflectits en algunes obres com és: “Natura morta del sabatot”.  Tot artista davant la barbàrie expressa tard o d’hora la consternació dels fets miserables que hi veu al seu voltant.

 Val a dir que no seríem fidedignes a la biografia si restéssim aturats als moments grisos. El Joan Miró jove va tenir una  influència primerenca del pintor Modest Urgell. Les tres formes obsessives de la seva pintura: l’estrella, la lluna i el cercle vermell se les devia a ell.  L’escala serà un altre símbol de Miró palès al quadre del “Gos que borda  a la lluna”. D’aquest Hemingway li va inspirar uns textos. Aquest mateix escriptor seria també el primer receptor del famós quadre “La Masia” que acabaria en el MOMA de Nova York. Miró va ser un català de la seva terra, d’arrel pagesa. Tot petit animalot, herba li interessava. De tot treia inspiració. Montroig seria durant molts anys aquell indret reservat, silenciós i prop de la natura que li inspiraria. Un altre indret seria ens anys posteriors: Son Abrines i Son Boter, ambdues finques mallorquines.

 Miró va ser universal. Va viatjar arreu del món. Però sempre va tenir una relació d’amor-odi amb Barcelona. La reconciliació amb la ciutat esdevé amb l’exposició de 1968 a l’Hospital de Santa Creu.  Cal destacar que  Barcelona té tres símbols de Joan Miró com a entrada  a la ciutat per mar (Rambles), per aire (Aeroport de Barcelona) i per terra (l’escultura “Dona i ocell” al Parc  de l’Escorxador). També va pintar sèries com la de “Constel.lacions”. Cal també dir que Joan Miró va ser proper a altres arts com és el treball per als ballets russos de Diaghilev o les tertúlies freqüents amb poetes.  Potser hauríem de destacar també els papers fonamentals que van tenir els marxants d’art com a Dalmau – el seu primer marxant català-, Loeb o Matisse.

 La Fundació Joan Miró va ésser per al pintor una alegria enorme. Ell volia que la Fundació fos  “un quadern del qual jo només  ompliré el primer full”. El gran pintor va morir el 25 de desembre de 1983.