Rojals, Marta. Primavera, estiu, etcètera
Barcelona: La Magrana, 2011
Aquesta novel·la és magnètica. Un viatge doble: aquí a prop, a la Ribera d’Ebre, en el plànol geogràfic, i un altre d’impossible: el viatge al record de la infantesa i de l’adolescència a la recerca dels orígens. L’ha escrita la Marta Rojals, una arquitecta que edita llibres d’arquitectura i escriu articles a vilaweb i que l’any 2011 es va decidir a publicar el llibre que havia començat a escriure el 2009 amb la intenció de fer un homenatge al seu poble. El resultat és una novel·la d’aquelles, perdoneu-me el tòpic, que no pots fer més que “devorar” amb un pèl d’ansietat malaltissa i tot un cop la comences. Em sorprenia a mi mateixa de la velocitat a què anava endrapant pàgines i més pàgines. “Això no pot ser bo- em retreia de tant en tant- frena una mica, que tens el cor a cent i només és una novel·la. Que no t’està passant a tu, tot això”. Però res, com si m’hi anés la vida. I em vaig deixar emportar dragon khan amunt i avall.
L’argument: L’Èlia té trenta-quatre anys i es troba en un punt d’inflexió (eufemisme per no repetir la parauleta que estem fins al capdamunt de sentir): la parella l’ha deixada, no entren projectes al despatx d’arquitectura i el rellotge avança, amb tota una feinada existencial encara per fer. Sent, si fa no fa, que el més calent és a l’aigüera. Acaba de tornar, com cada any per Tots Sants, al petit poble de la Ribera d’Ebre que l’ha vist néixer i del qual va marxar per establir-se a la gran ciutat ara ja fa un bon grapat d’anys. Hasta aquí puedo leer, que deia aquella.
La primera part consta de flashbacks que ens remunten als orígens de la protagonista (acurada, realista i hilarant descripció de la vida al poble). La segona ja és el present. Moment a moment, gairebé. Amb un final en què tot s’accelera, també la lectura (encara més!) i que deriva en un desenllaç que tanca alguna de les línies argumentals i en deixa obertes d’altres.
La novel·la encadena amb perícia elements culebrotescos, empremta costumista i un inconfusible alè generacional: és plena de referents que formen part de l’imaginari col·lectiu de la generació catalana de trenta i molts. Amb un element crucial, gairebé un personatge més i al qual l’autora confessa haver-hi dedicat molts esforços: la reproducció de la parla de la Ribera d’Ebre (molta feina al darrere per recuperar girs que ja no recordava, declara la mateixa autora. Feina també per atorgar a cada personatge un major o menor allunyament del seu dialecte d’acord amb l’edat i la vinculació amb el poble). Una novel·la fresca i intensa alhora. Els temes que tracta (el passat, el pas del temps, les oportunitats perdudes, les que vindran i: es poden deixar perdre?, la família, l’amistat, la dicotomia poble-ciutat, el sentiment de desarrelament a tot arreu, les relacions dona-home, l’engany de les aparences, la mitificació de la infantesa…) són llocs comuns de la literatura. Ara bé, els aborda amb una energia vital tan genuïna i sap tibar i destensar amb tanta destresa les cordes de l’humor i la reflexió vivencial, a més d’anticipar i mantenir desperta la curiositat durant tot el recorregut de la novel·la, que sovint sembla que les estàs llegint per primer cop, les inquietuds que s’endevinen darrera de les tribulacions de la protagonista. Una joieta que ha escrit una, fins ara almenys, autèntica desconeguda. Algú s’hi anima? Algú la coneix ja?
8 Comments
He escoltat comentaris molts elogiosos d’aquest llibre, sens dubte el posaré a la llista de lectures pendents.
A mi em té totalment enganxada! Bona recomanació!
Aquest llibre és boníssim!!!! Per mi, el millor que vaig llegir al llarg de l’any passat. T’atrapa i t’enganxa 😀
Jo també n’havia sentit a parlar molt, i després d’aquesta recomanació me n’han agafat més ganes de llegir-lo, jo també vull disfrutar tant!!
No puc afegir res més al que s’ha dit als comentaris: jo també he sentit molt bons comentaris i només puc demanar que arribi a la biblio de Ramon d’Alòs per poder-ho gaudir 😀
També me la va recomenar una usuària de la biblioteca i la he llegida aquest pont de l’1 de maig i m’ha durat just els 4 dies!
365 pàgines per un llibre que comença en un altre pont, el de l’1 de novembre, i acaba en el del cap d’any, i es diu “Primavera, estiu, etcètera”, tot i que l’etcètera, que només compta 3 pàgines, comprimeix la primavera i l’estiu en unes pinzellades que ens deixa amb ganes de més: ens interessa, ens diverteix, ens fa pensar, ens enganxa. Volem “Tardor, hivern i el que calgui”…
No sé on vaig conèixer aquest llibre, però el vaig apuntar al llistat de pendents. Quan he aconseguit agafar-lo a la biblioteca, he trigat 6 dies en llegir-lo. Màgica escriptura i descripció de lo poble, de Barcelona, de la crisi o les crisis, del pas del temps, amb un component generacional molt marcat i ben aconseguit.
Us la recomano!
Totalment d’acord amb la resta de comentaris m’ha semblat una lectura excel·lent i molt recomanable. Ara em trobo en ple anàlisi de l’epíleg perquè vull entendre que passa el que a mi m’agradaria i l’autora no ho posa gaire fàcil.