Mafuz, Naguib. El carreró dels miracles. Alzira : Bromera, 2007
Aviat farà 100 anys del naixement del primer escriptor àrab en rebre el Premi Nobel de Literatura, l’any 1988.
Avui us vull recomanar un autor que va ser reconegut a la seva terra l’any 1972 amb el Premi Nacional de les lletres egípcies i va ser candidat al Premi Príncep d’Astúries 2000 que finalment va guanyar el genial escriptor hondureny Augusto Monterroso conegut arreu pels seus micro-contes com el del Dinosaure.
L’autor que us vull recomanar avui és Naguib Mahfuz nascut l’any 1911 i mort fa cinc anys al Caire als 95 anys.
La seva consagració literària va arribar amb el Nobel de Literatura que el va reconèixer com a un gran cronista de l’Egipte modern.
Amb tots els esdeveniments recents a Egipte, no m’he pogut estar de recomanar-vos El carreró dels miracles. Perquè Mahfuz sempre va defensar que els estats havien de ser laics i que la convivència entre cultures és possible si existeix una aposta pel diàleg. I sempre va defensar que l’Islam i la democràcia són compatibles. I va declarar-se partidari de la coexistència pacífica entre els estats palestins i israelians.
El carreró dels miracles es va publicar l’any 1947 i Naguib Mahfuz va demostrar que qualsevol lloc pot ser un univers en sí mateix i que allò que mou els homes no són les èpoques sinó allò tan universal com l’amor, l’odi, l’enveja, l’ambició… Tan universal que es va fer una pel·lícula ambientada a Mèxic amb d’altres circumstàncies històriques i va rebre el Premi Goya l’any 1996.
Naguib Mahfuz no parla d’un país, ell ens ensenya a conèixer i comprendre el gènere humà amb les seves virtuts i misèries.
La narració és lineal i a cada pàgina et submergeixes en la vulgaritat, el ressentiment, i l’instint de supervivència. L’autor no jutja, l’autor ens mostra. Ens retrata el canvi que s’experimenta en un carreró i en els seu veïns que diàriament han de lluitar contra el pes asfixiant de la tradició. Cada capítol és un personatge i la seva història dia a dia. És tanta la mestria de Mahfuz que no llegeixes solament les històries dels personatges sinó que tens la certesa que podries anar al Caire i reconèixer els carrers i les persones que descriu inclús gairebé setanta anys després.
Res no és igual després de més de 300 pàgines ni en nosaltres ni en els veïns del carreró. Mahfuz no descriu pietat o consol. Mahfuz combina el costumisme del XIX occidental amb un profund anàlisi psicològic propi de primers del segle XX.
Això és el que fa d’ aquesta novel·la i el seu autor un clàssic universal.
A continuació podeu veure el recordatori que fa l’Agència EFE d’aquest gran autor egipci cinc anys després de la seva mort.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8X2glIMhzG0[/youtube]
I també un avançament de la que fou premi Goya a la millor pel·lícula estrangera de l’any 1996 basada en la novel·la de Naguib Mahfuz El carreró dels miracles.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Mt2jtckidFk[/youtube]
Un llibre amb uns personatges inoblidables.
Tens raó Hatshet. Naguib Mahfuz té gran mestria tant a l’hora de descriure els ambients com a l’hora de profunditzar en la psicologia dels personatges. Jo diria que els diàlegs són la peça clau per identificar-nos amb els personatges. I és així com és tan fàcil identificar-se amb Hamida, com amb Abbas.