Cave, Nick. Murder ballads. Mute, 1996; Mute 2011
Nick Cave (Warracknabeal, Austàlia; 1957) ha jugat molt bé les seves cartes per transitar des del post-punk més salvatge de finals dels setanta, fins a arribar al segle XXI sent un artista polifacètic i referent ineludible per a les noves generacions.
Des de la seva Austràlia natal amb The Boys Next Door i The Birthday Party; passant per estances més o menys llargues i caòtiques al Berlin pre-caiguda del mur, Brasil i Londres amb la seva banda més personal, duradora i influent: Nick Cave and The Bad Seeds; superant i recaient en addiccions químiques i sentimentals, Nick Cave ha anat creant el mite i esdevenint l’artista de culte que fins i tot Wim Wenders va immortalitzar a la seva pel·lícula Cielo bajo Berlin.
I així, des de From Her to Eternity (1984) fins Tender Prey (1988) Nick Cave amb The Bad Seeds (la primera formació amb Mick Harvey, Hugo Race i Blixa Bargeld) ens van deixar discos i concerts llegendaris de rock salvatge, nihilista i provocador.
Fins que el 1990, i després de publicar la seva primera novel·la: And the Ass Saw the Angel (traduïda com a Y el asno vio al ángel), fa un gir espectacular amb The Good Son (1990), un disc que suposa un punt i a part en la seva carrera. Balades, arranjaments orquestrals i un lirisme que va descol·locar a molts dels seus seguidors, però que va atraure molts d’altres (Chelsea girl inclosa!).
Entendreu el canvi que va representar veient i escoltant un dels temes estrelles del disc, The Weeping song, amb la increïble i portentosa veu de Blixa Bargeld.
Amb Henry’s Dream (1992) i Let Love In (1994) es consolida aquesta nova etapa més serena i madura musicalment parlant, on el piano i les balades van agafant protagonisme. Però no ens enganyem: un àngel disfressat de dimoni o un llop amb pell de xai? Nick Cave manté la cruesa de les lletres amb els temes recurrents de la seva discografia i literatura: l’amor, la mort, la religió, el sexe, el pecat…
I així el 1996 arriba Murder Ballads, el disc que us vull recomanar.
Ens trobem davant un treball conceptual on cançó darrera cançó assistim a la narració detallada d’assassinats esgarrifosos (tradicionals i inventats) embolcallats en un so i uns arranjaments delicats.
A les guitarres de Mick Harvey i Blixa Bargeld, s’afegeixen Martin P Casey, Conway Savage, Jim Sclavunus i Thomas Wydler amb violes, pianos, violins, acordions, cors, Hammonds i tot tipus de percussió ; amb les veus de convidats de luxe com PJ Harvey, Kylie Minogue o Shane MacGowan (Pogues). Fins i tot podem escoltar els plors d’Anita Lane. I com no podia ser d’una altra manera, la veu de Nick Cave que també toca el piano, l’òrgan, l’Hammond, dispara pistoles i fa els arranjaments de corda.
Perquè us en feu una idea, podem trobar temes com Henry Lee on PJ Harvey li demana que deixi la seva dona per anar-se’n amb ella, i davant la seva negativa l’apunyala i el llença a un pou (amb morbo afegit si tenim en compte que PJ Harvey i Nick Cave van ser amants!!!)
Però no us penseu que tots els temes del disc tenen aquesta tendresa musical. Escolteu per exemple The Curse of Millhaven on una assassina en sèrie de 14 anys va narrant la seva història delirant a un ritme desenfrenat.
Murder Ballads, malgrat que originàriament portava un “avís parental d’explicit lyrics” va tenir molt bona acollida i crítiques. De fet, és l’àlbum amb l’èxit comercial més gran de tota la seva carrera. En part gràcies a cançons multipremiades com Where The Wild Roses Grow amb Kylie Minogue
Després d’assistir a tota mena d’apunyalaments, trets, ofegaments, crucifixions i decapitacions, el disc acaba amb un toc d’esperança amb aquesta cínica versió de Bob Dylan: Death Is not The End
L’èxit de Murder Ballads va donar peu al fet que només un any després, The Bad Seeds publiquessin The Boatman’s Call (1997) amb un dels temes més coneguts, reconeguts i transcendents de tota la carrera de Nick Cave: Into My arms. Tot un himne!
I encara hauria d’arribar el que per mi és el millor àlbum de l’australià No More Shall We Part (2001) que inclou temes com l’imprescindible As I Sat Sadly By Her Side
Nocturama (2003) i Abattoir Blues/The Lyre Of Orpheus(2004) van ser els darrers treballs de The Bad Seeds, tot i que el 2008 es van reunir per gravar Dig, Lazarus, Dig!!!
En solitari, amb els Bad Seeds o amb la seva nova formació, Grinderman, l’australià continua avui en dia deixant el públic bocabadat i fent discos, bandes sonores i guions cinematogràfics i llibres inclassificables i torbadors.
Però tot això ja seria un altre post…
8 Comments
Nick Cave, és un dels meus músics de capçalera.
El treball Grinderman 2 és ideal per començar el dia amb energia. Totalment recomanable.
Salutacions
Bona entrada. Vam tenir la sort de poder-lo veure durant el Primavera Sound i va ser tot un espectable.
Salut,
Aina.
Jo el vaig descobrir quan van estrenar aquí “El cel sobre Berlín”, del Wim Wenders, on sortia en una escena en què ell i la seva banda interpretaven una peça que figurava que la tocaven en un bar de nit.
Abans només l’havia sentit anomenar però no n’havia sentit res. I em vaig quedar impressionada. Era boníssim.
Uns dels millors concerts del ultim Primavera Sound ,y un artista de culte que en els ultims anys ha començat a ser popular….
És un d’aquells artistes que tenia pendents, i amb posts com aquests és molt més fàcil acostar-s’hi, moltes gràcies 🙂
Nick Cave. OH!
No sabia de l’existència d’aquest artista, però és realment interessant. M’ha agradat. Gràcies per donar-me’l a coneixer.
Hay una pelicula de Cesc Gay…Ficción se llama. Fue la primera pelicula que entendí en catalá, (sigo estudiando), y dónde empecé a escuchar todos los discos de Nick Cave, después de buscar las canciones que ponía el protagonista, (el actor Eduard Fernandez), en el auto.