Ortiz, Paula
La Novia
Madrid: Karma, DL 2016

Aquesta és la primera imatge que veiem a l’inici de la pel·lícula i ja intuïm que el que veurem a continuació, no tindrà el típic “Happy end” propi d’algunes pel·lícules…, i després d’uns moments d’angoixa, de no poder respirar, La Novia comença i, amb ella, la tragèdia que amaga una de les obres més conegudes de Federico Garcia Lorca: Bodas de sangre.

García Lorca, Federico
Bodas de sangre
Madrid : Cátedra, 2007

Perquè l’adaptació que ha fet Paula Ortiz, la directora, és una petita obra d’art. La història enganxa i va in crescendo fins a un final que ja sabem des del principi, perquè al llarg de la cinta ens va deixant pistes perquè no oblidem que el que estem veient és una pel·lícula dramàtica. La tragèdia inunda la història, els personatges, la música… tot acompanya per crear una mena de poema visual on la sang es barreja amb la terra.
 

Mendiga: Felicidades niña por tu boda.

Novia: Gracias

Mendiga: ¿Qué te pasa niña? ¿No eres feliz?

Novia: ¿Quién es usted?

Mendiga: Te traigo un regalo y un consejo

Novia: ¿Qué?

Mendiga: Con un cuchillo, con un cuchillito que apenas cabe en la mano, pero que penetra frío por las carnes asombradas y allí se para, en el sitio donde tiembla enmarañada, la oscura raíz del grito”

Novia: ¿Quién es usted? ¿Qué hace aquí?

Mendiga: No te cases, si no lo amas.

La història de la pel·lícula és la típica història d’un triangle amorós. Tres amics, dos nois enamorats de la mateixa noia des de joves. No és res nou. L’amor a tres bandes no pot acabar bé i sempre un acaba amb el cor trencat… literalment.

Paula Ortiz és la directora encarregada de portar aquesta adaptació lliure de l’obra de teatre de Lorca al cinema. Amb el seu primer llargmetratge De tu ventana a la mía va ser nominada al Premi Goya 2011 al millor director novell. Abans d’això, havia fet un documental i diversos curtmetratges. La Novia és la segona pel·lícula que ha dirigit i, tot i que va estar nominada a dotze categories dels Goya, només va aconseguir el Goya a la millor fotografia i a la millor actriu de repartiment; ambdós premis, d’altra banda, merescudament guanyats perquè el personatge de la mare del nuvi que fa l’actriu Luisa Gavasa, és realment brillant. Però també merescut Migue Amoedo pel seu treball, perquè només veure les imatges de la pel·lícula, ja veus que destil·la art.
 

 
Inma Cuesta és l’encarregada de donar vida al personatge principal de l’obra: ella és “la novia”, el centre de la tragèdia on giren el nuvi, interpretat per Asier Etxeandía, i Leonardo, per l’Alex Garcia.

Federico Garcia Lorca va escriure Bodas de sangre l’any 1931 i es va estrenar l’any 1933, al Teatre Beatriz de Madrid. Es creu possible que Lorca s’inspirés per escriure l’obra, en els fets reals ocorreguts el 22 de juliol del 1928 al Campo de Níjar, Almería. L’Anomenat Crim de Níjar va ocupar els diaris amb la notícia: “Misterioso crimen en un cortijo de Níjar. Momentos antes de verificarse la boda se fuga con un primo para burlar al novio. Les sale al encuentro un enmarascado y mata a tiros al raptor”.

Segons explicava Marcelle Auclair, hispanista francesa i amiga de Lorca, “el 25 de julio Lorca charlaba con su amigo Santiago Ontañón en la Residencia de Estudiantes cuando entró otro amigo, Diego Burgos. Éste tiró un ejemplar de ABC sobre la mesa. Lorca lo recogió y exclamó al rato: !La prensa, que maravilla! Leed esta noticia! Es un drama difícil de inventar!. Así comenzó a germinar en la mente del autor la obra que tardaria cinco años en florecer sobre el escenario.”

Encara que sigui una adaptació lliure de l’obra de teatre, és constant la presència de Lorca a la pel·lícula: ja sigui pels seus diàlegs literals de l‘obra Bodas de sangre : “No puedo oírte. No puedo oír tu voz. Es como si me bebiera una botella de anís y me durmiera en una colcha de rosas. Y me arrastra, y sé que me ahogo, pero voy detrás.”, com per la seva banda sonora, on cançons, poemes i versos, però també cançons populars, cobren vida de la mà d’artistes com Vanesa Martin, Carmen París o de la mateixa actriu Inma Cuesta.
 

També cal destacar la versió del Pequeño vals vienés que ja va adaptar Leonard Cohen d’un poema de Lorca, aquesta vegada cantada per Soledad Vélez, que li dóna al moment exacte de la pel·lícula, la tensió necessària per arribar al moment àlgid de la tragèdia.
 

La música de la banda sonora central és a càrrec del compositor japonès Shigeru Umebayashi. Si no et sona aquest nom, segurament si et diem que va ser l’encarregat de posar la música a pel·lícules tan conegudes com Deseando amar o 2046, ambdues del director xinès Wong Kar-wai, o La Casa de las dagas voladores del director Zhang Yimou, segur que ja saps la qualitat que pot arribar a tenir la banda sonora (no, no la busqueu que incomprensiblement no està a la venda…).
 

I no es pot acabar sense mencionar els meravellosos paisatges de la pel·lícula. Rodada en terres d’Aragó (desert de Los Monegros o la comarca de las Cinco Villas) com també a La Capadòcia, a Turquia, li donen un afegit de bellesa a les imatges que fa que el conjunt de la pel·lícula sigui extraordinari.
 

 
En definitiva, La Novia és una pel·lícula magnífica, intensa, plena de sensacions i emocions. Només cal deixar-se portar per descobrir el món lorquià que amaga al darrere de cada imatge, de cada so, de cada paraula…
 

“Benditos sean los trigos, porque debajo estan los cuerpos de mis hijos. Bendita sea la lluvia, porque moja la cara de mis muertos…”