Riera, Carme
Dins el darrer blau
Barcelona: Destino, 1997
 
Dins el darrer blau és un viatge a la Mallorca del segle XVII. La narració minuciosa, molt ben documentada, de com vivien, a l’època, els criptojueus de l’illa. Quines passions els nodrien, com era el seu dia a dia, els seus somnis i temors. I de com la Santa Inquisició els utilitzava, expropiava, torturava i assassinava. Com els afanys econòmics i polítics dels capitostos eclesiàstics i reials, així com les ànsies de poder de diversos subjectes amb pretensions de promoció social, s’aliaven per tal d’aprofitar-se d’uns dels habitants més antics de l’illa. Aquesta és la història. Un relat que ens parla de l’alteritat i que no escatima mitjans per posar-se en la pell d’aquest ‘altre’. També és una narració que ens fa entendre el poder de la literatura. Com diu la mateixa Riera:

La memòria ens proporciona la identitat, però per tal que paraula i memòria es transformin en història i transcendeixin cadascú de nosaltres, és necessària, imprescindible, la literatura.

Dins el darrer blau és un gran exemple de com la bona literatura pot transformar memòria i paraula en història. Perquè traspua emoció per totes bandes i també aporta molta informació d’una època que comença a semblar molt llunyana i, de la mà de Riera, agafa embranzida i s’actualitza.

Es tracta d’una novel·la històrica que, com un tapís enorme i colorit, està teixida amb fils diversos que reprodueixen escenes precioses. Es recomana una observació atenta de cadascun dels seus racons. Això garantirà un gran plaer en la lectura. Esmentaré un parell d’aspectes als quals val la pena prestar atenció.

La llengua i els diversos registres col·loquials que utilitza, així com l’ús de la primera o de la tercera persona, estan al servei d’oferir-nos una visió ja sigui més personal, ja sigui més de conjunt, o bé més íntima o distant dels personatges que retrata. L’autora va dur a terme una feina de recerca considerable per tal de recrear llengua i registres de l’època sense que la lectura es faci mai difícil de comprendre, fins i tot per als catalanoparlants que no pertanyem a la variant mallorquina. Un treball d’equilibri que evidencia una gran mestria en l’ofici. Sentit del ritme, agudesa a l’hora de discernir quan proporcionar paraules de regust arcaic i com combinar-les amb altres d’actuals sense que es perdi en cap moment la coherència. Sense fer-nos estrany el text i dotar-lo, alhora, de versemblança idiomàtica. I el mateix equilibri el trobem pel que fa a la combinació dels monòlegs, els diàlegs i el narrador omniscient.
 

 
El tractament de la història i de la política. Riera, en la nota final de Dins el darrer blau, du a terme una maniobra perspicaç. Per una banda, assenyala la historicitat dels fets principals de la novel·la; per l’altra, destaca el caràcter de ficció que el gènere porta implícit i que ella reivindica. Ens trobem, doncs, davant d’una ficció que pretén recrear la vida, el pensament i els sentiments reals d’una comunitat del passat sotmesa, vexada, constantment expropiada, mutilada. Silenciada. Es basa en fets històrics. Els imprimeix la força de la passió literària. I ho fa tot amb vista a un doble propòsit fonamental: demanar perdó, en tant que (presumpta. No ho és, en realitat) descendent d’aquells cristians de l’illa, i avisar dels perills de l’ambició. Les disculpes que Riera demana són impossibles, retrospectives, a persones que fa molt que van deixar d’existir. Però aquest perdó a les víctimes de la xenofòbia del passat no és mai en va, perquè incentiva actituds presents, sembla voler-nos dir.

Riera afirma a la Nota Final del llibre:

Dins el darrer blau no té (…) cap intenció polèmica. No pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets de 1691 foren les seves tràgiques conseqüències que marginaren i humiliaren durant segles els descendents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe. A tots ells, crec que els mallorquins de bona fe no podem fer altra cosa que demanar perdó. Aquesta és, també, una altra de les intencions de la novel·la.

Bona lectura!!!