Català, Víctor
De foc i de sang

 
Potser vas llegir Solitud o Drames rurals a l’institut. No sé què et van semblar, però els darrers anys el món editorial i intel·lectual català s’ha proposat revisitar l’obra de Víctor Català i incitar-nos a conèixer d’altres artefactes literaris de l’autora que potser ignorem.

Caterina Albert i Paradís (L’Escala, 1869-1966) va escollir un pseudònim d’home per entrar al món de la literatura: un microcosmos masculí i misogin que es va escandalitzar quan va saber que l’autor d’un monòleg tan demolidor com La infanticida era una dona. Caterina Albert va presentar La infanticida als Jocs Florals d’Olot del 1898 amb el pseudònim de Víctor Català i, malgrat que va sortir a la llum el seu gènere biològic, va optar per conviure sempre amb els dos noms masculí-femení.
 

 
Des de la perspectiva queer contemporània, algunes veus l’estan interpretant com algú que, tant a través de la seva literatura com del seu posicionament vital, va qüestionar l’essència de la identitat de gènere. És un acostament estimulant a la Víctor. Albert dinamita rols, qüestiona dogmes, desemmascara injustícies, s’enfronta al poder allà on el detecta. Un exemple: es va oposar a la normalització lingüística que aleshores estava endegant Fabra. Ella era més de la corda arrauxada d’Alcover i el seu Diccionari Català-Valencià-Balear, més anàrquic i inclusiu, menys normatiu, més obert a solucions no centralistes. Una obra colossal que ens pot servir per entendre el lèxic de Víctor Català en moments de dubte. És possible que l’elecció alcoveriana, duta a les últimes conseqüències, hagués conduït a la quasi desaparició del català, però aleshores hi havia un debat molt ric i abrandat al respecte i totes les parts tenien arguments a escoltar. Sigui com sigui, el que sí que és palpable és que el vocabulari de Víctor Català és ric, viu, valent, colorit, eclèctic.

Es va avenir a les correccions que li van fer, però. I avui ens n’ha arribat una versió que, a nosaltres, descendents de Pompeu, encara ens semblarà prou desgovernada, però es tracta d’un català força normativitzat. I, tot i això, quanta riquesa! És un goig retrobar tants mots nostres que ja no usem i que defineixen d’una manera tan incitadora les realitats rurals i urbanes, les animetes sovint apallissades que descriu, els paisatges, les estances, els vestits, les bèsties. La Víctor s’ha de (re)descobrir. I una bona manera de començar, o de continuar-ho fent, és a través d’aquest recull de contes que es diu De foc i de sang. Una antologia que travessa els 50 anys d’escriptura de Víctor Català i que ens endinsa en el seu univers.
 

 
Club Editor, que ja va reeditar Un film: 3000 metres, de la mateixa autora, ha publicat ara De foc i de sang. A cura de Lluïsa Julià, aquesta antologia comença amb el monòleg de La infanticida i inclou relats com La vella, L’explosió, La Mare balena, Lenín o Després de l’amor, entre d’altres, a quin més colpidor. L’edició és a cura de Blanca Llum Vidal. El volum acaba amb un postfaci de Lluïsa Julià i una selecció d’escrits autobiogràfics i de reflexió artística de l’autora i comentaris dels relats.
 

 
La infanticida ens acosta amb tot detall i realisme a la història d’una mare que es desfà del seu nadó tan bon punt l’ha parit. Quins motius poden empènyer algú a fer això? Català no fa concessions i la seva cruesa a exposar els fets qüestiona el mite de l’instint maternal en un moment que ningú gosava fer-ho. També obre el debat sobre els límits de l’art: pot parlar de qualsevol tema, la literatura? Evidentment, la Víctor no només pensava que sí, sinó que ho va practicar amb èxit al llarg de la seva carrera literària. A causa de l’escàndol que va suscitar, l’obra no es va representar, ni tan sols es va llegir en veu alta, fins al 1967, quan Caterina Albert feia un any que havia mort.
 

 
La resta de contes que trobem a De foc i de sang formen part dels reculls que van des de Drames rurals (1902) a Jubileu (1951): un petit trajecte per 50 anys de la literatura de Víctor Català que es fa ressò de les vicissituds de cadascuna de les èpoques en què s’inscriuen (la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, la Setmana Tràgica catalana, la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista.). No ens explica directament aquests esdeveniments, però sí que podem apreciar com evoluciona la societat catalana durant la primera meitat del segle XX, i com l’afecten els canvis històrics i polítics, sovint convulsos, que s’hi esdevenen. En especial quina petja deixen en el poble pla, al qual l’autora dedica una intensa atenció literària.

Aquests contes, d’una sensibilitat i agudesa en l’observació de la realitat excepcionals, no ens estalvien patiments. Català pensava que la realitat calia entomar-la tal com venia i només així era possible un apropament a la llibertat i a la dignitat. I penso que ho va aconseguir. El tractament de la bogeria com a única sortida en algunes existències maltractades o la solidaritat com a una de les eines fonamentals de la vida social són alguns dels temes recurrents de les seves narracions. A més dels contes, val molt la pena el postfaci de Lluïsa Julià que, amb 4 pinzellades, ens proporciona algunes pistes indispensables sobre l’autora. I també són dignes de menció els escrits autobiogràfics que s’incorporen en el volum, on Víctor Català exposa part de les seves reflexions sobre l’art i la vida.

 
Aquest documental de TV3 recrea la vida de La Víctor.