Malvat és aquell qui llança vergonya sobre els altres, que s’ho manega perquè algú, triat entre un munt de gent per la seva indefensió, se senti malament davant de si mateix i davant dels altres. Friedrich Netzsche
N’hi han molts estudis sobre la maldat humana i la capacitat de fer mal als altres i de deixar-nos-ho fer. Moltes vegades des del món mèdic, la psicopatologia, els estudis forenses o la criminologia. També els estudis sobre el bullyng i la persecució a la feina o les descripcions i explicacions d’assassinats horribles comesos -no ho oblidem- per persones que són com nosaltres: amb carn i ossos i sentiments.
Aquest llibre que tenim a les mans resulta molt sintètic i clar. Amb abundant bibliografia al final de cada apartat, apartats curts i senzills d’assimilar (que intuïm no pas d’elaborar). La ment humana resulta misteriosa, recaragolada i inquietant a vegades i aquí els autors la disseccionen minuciosament mirant de trobar els mecanismes perversos que la poden desenvolupar.
Cada apartat és introduït amb una cita sobre la maldat envers les dones, envers els altres, sobre la debilitat, la crueltat, la bogeria o el comportament de l’homo sapiens:
El comportament humà no pot explicar-se a través d’una discussió racional, ja que descansa en algun impuls innat i “presocial” dels individus. Zygmunt Bauman
Ens centrarem en dos tipus: les “persones tòxiques” i les “persones víctimes”.
Les persones tòxiques tenen una sèrie de característiques comunes: no s’aprecien a si mateixes, tenen un alt sentiment de culpa, no es valoren el suficient i necessiten l’altra contínuament per sentir i percebre amb claredat que existeixen, tenen gran resistència al dolor psíquic i, fins i tot, creuen que res es pot canviar… Veuen les relacions humanes com una lluita i confrontació, demostració constant envers els altres i expiació de culpes passades amb la família, el pares, les parelles… En definitiva, sembla que creguin que el que es passa és causa seva i tot el que es passi s’ho mereixen.
Els trets de les persones víctimes els recullen com persones incrèdules davant la perversitat i maldat humanes, amb poca capacitat d’autoafirmació, amb forts sentiments de culpa i molt crítics amb si mateixos (que no pas amb els altres). Precisen reconeixement continu per afirmar-se i reconèixer-se, sense ell se senten perdudes, amb poca vàlua.
Els dos últims capítols versen sobre el cinema que recull actituds psicòpates i l’arquetip de les dones malèvoles o femme fatale que tant de lloc ha donat en el setè art.
Les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint. Napoleó Bonaparte
Bette Davis encarna aquesta fèmina a La carta, (The letter, 1940) i a Captius del desig (Of human bondage, 1934).
La coneguda El príncep de les marees (The Prince of Tides, 1991) tracta el paper de la mare psicòpata. Celebració (Festen, 1991) tracta sobre els sempre delicats abusos sexuals paterns.
La femme fatale encarna la por masculina a perdre el lloc social preponderant. La desinhibició de la dona és vista com un perill. A part del cinema el còmic ha abundat en aquest tipus de dona perillosa. Ambiciosa, cruel i amb gran capacitat de manipulació, que sembla fràgil, que és sensual i fortament eròtica, molt inassolible al cap i a la fi.
Per cert, un bon estudi sobre la gestació d’aquest arquetip femení de la femme fatale és de L’Erika Bornay, professora universitària, en el seu llibre Las hijas de Lilith.
I us preguntareu, finalment, què fem per deslliurar-nos dels llops i les seves urpes?
Deixar de ser víctimes i enfortir-nos davant les nostres febleses, pors i debilitats. Ser assertius i millorar la nostra autoestima. Ningú millor que nosaltres mateixos pot ajudar-nos. No renunciem al nostre benestar, als nostres drets i al nostre espai personal. Ens ho mereixem.
Gaudiu amb la lectura.
Em sembla molt interessant aquesta proposta. Tot el que sigui per aprendre i millorar, benvingut sigui! 🙂
Moltes gràcies per la recomanació! L’arquetip de madre castradora entraria dentro de las femme fatales?
Ostres!
Doncs, la veritat no ho sé. Tinc entès que la femme fatale encarna les pors masculines envers la figura de la dona.
Li haurem de preguntar a l’Erika Bornay… O a Freud, per la nostra relació amb la mare.
La mare castradora és un arquetip diferent del de la femme fatale; encara que les dues cerquen el domini absolut sobre la seva víctima, una de les diferències és que, mentre que la femme fatale té un component autodestructiu, la mare castradora, no.
Créixer cada dia com a persones!
És el gran repte que tenim cada dia. Véncer les pors, deixar de ser víctimes.
Ésser PERSONA i viure.
“Som hostes de la vida”
Aprofitem-la!
Gràcies per la teva reflexió Olímpia.
Este libro pinta bien! Es un tema interesante para no perderse. Gracias Olimpia!
Bon dia, Olímpia; sóc en Toni Bardera, coautor de De llops i caputxetes.
Moltes gràcies per llegir l’obra i recomanar-la i també per la teva ressenya tan completa i detallada!
El tema que vosaltres tracteu al llibre està molt present a la nostra societat. Em va sorprendre molt la quantitat de bibliografia que feu servir.
Gràcies Toni x llegir-nos.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
És brutal el paper simbòlic de la literatura i el cinema en la transmissió d’arquetips. I el més interessant, com canviar-los i capgirar-los! També tot respon a altres èpoques, altres forma d’entendre la feminitat i dins d’un patriarcat. Les dones fortes són malèvoles dins d’un món d’homes, perquè representen un perill, perquè transgredeixen el rol de gènere…
Molt bona proposta… conèixer la toxicitat contribueix a defensar-nos-en; que hi ha molt psicòpata per aquests mons de déu!