Castellet, J.M.
Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos
Barcelona: Edicions 62, 2009

Fa uns dies, al pregó de la lectura que les Biblioteques de Barcelona organitzem per Sant Jordi, Josep Maria Castellet reivindicava el paper del lector creatiu. Aquell lector que, des de la llibertat i la imaginació, crea un món nou en cadascuna de les seves lectures. Crear mons, ordenar-los i explicar-los és el que ha fet, durant més de cinquanta anys, aquest editor i crític amb les literatures catalana i castellana, portant-les des de la grisor dels temps de la dictadura al camí ample de la normalització i de la modernitat.

Castellet no ha fet aquest viatge sol. El seu, és el millor exemple de l’aplicació d’aquella frase preciosa de Daniel Pennac que diu que “som habitats per llibres i per amics”. Les lectures i els amics amb qui compartir-les han estat part inseparable del seu treball des dels primers articles, a la universitat. S’hi anava més a parlar i a escriure de literatura que a estudiar unes carreres quasi sempre cursades per imposició familiar. En aquells anys de totalitarisme, formar part d’un projecte editorial era practicar la resistència des de la legalitat, amb un marge de llibertat variable segons el grau d’ineptitud dels censors del moment. Des del comité de lectura de Seix Barral —creat seguint l’exemple de les grans cases estrangeres com Gallimard i Einaudi— Castellet, Carlos Barral,  Gabriel Ferrater, Joan Petit i Víctor Seix, anaven obrint primes escletxes de llum amb publicacions que, tot i mutilades per la censura, no deixaven de tenir la gosadia, tant argumental com formal, de Tiempo de silencio (1962).

Barral i Ferrater, un poeta editor i un professor poeta, són dos dels personatges que, juntament amb el filòsof Manuel Sacristán, l’assagista Joan Fuster, el polític Alfons Comín i l’escriptor Terenci Moix, retrata Castellet en aquest llibre. Com ja va fer a Els escenaris de la memòria, aparegut el mateix any que Giulio Einaudi publicava els seus Frammenti di memoria (1988), Castellet hi refusa el paper protagonista propi del gènere memorialista i s’explica mitjançant les vivències compartides amb els altres escriptors, editors, poetes i amics que han estat el seu objecte d’estudi, però també part de la història de la nostra cultura contemporània.

Amb Castellet, o també amb Jorge Herralde –que ha fet hereva d’Anagrama la prestigiosa editorial Feltrinelli-, s’acaba una manera de fer i de ser en el món editorial. Tots dos, com també Carlos Barral (Memorias) o Mario Muchnik (Lo peor no son los autores), eren lectors tan necessitats de la llibertat i dels móns que els oferia la lectura que no van trobar millor sortida que fer-se editors. Avui, però, l’ofici és un altre, els balanços de comptes ocupen la major part de les taules dels grans segells editorials i els comités de lectura han estat substituïts pels lipdubs.