“…todo se hunde en la niebla del olvido
pero cuando la niebla se despeja
el olvido está lleno de memoria”
Mario Benedetti
Incertesa, desànim, tristesa, poca esperança i molta supervivència. Una societat cada cop més polaritzada, perfecta perquè el feixisme hi sembri la por. Aquesta podria ser una lectura de la premsa d’avui mateix, però són també els sentiments que traspuen els milers de cartes que van circular a Espanya entre l’estiu del 1936 i la primavera del 1939.
S’ha escrit molt sobre la guerra civil, s’han desclassificat documents clau i s’han humanitzat els fets i les dates amb centenars d’històries personals i anònimes explicades pels seus protagonistes.
Però aquest llibre és diferent. Emociona per la seva immediatesa. No hi ha el record, el filtre del pas del temps que deforma inevitablement els fets viscuts de manera traumàtica. Aquest recull de cartes mostra el dia a dia de la guerra. Històries subjectives, parcials i fins i tot incertes, perquè aquells que escriuen sovint desconeixen l’abast dels fets que estan protagonitzant, la seva posició exacta sobre un mapa o si aquella serà l’última carta que escriuran abans que un obús posi punt i final a les seves vides.
Les 36 persones que s’apleguen al llibre van pertànyer als dos bàndols enfrontats en aquesta guerra, però totes sentien la mateixa necessitat d’enviar i de rebre notícies per fer més suportable l’horror de conviure diàriament amb la mort. Tant fou així que la cançò Si me quieres escribir (que us deixo aquí en una magnífica interpretació del Brossa Quartet de Corda) va esdevenir un veritable hit, amb versions diferents segons es cantés al bàndol republicà o al feixista.
Com que l’únic ordre que segueixen les cartes és el cronològic, ens podem trobar demandes d’intendència bàsica (el combatents reclamen, sobretot, paper i ploma per escriure, segells, sabó i tabac) seguides de comiats emotius de presoners que serien afusellats en acabar la seva carta.
Algunes de les històries són especialment colpidores. Hi ha la de Benjamin, un poeta trotskista francès de 30 anys que passa els Pirineus per unir-se a la revolució i es decep ràpidament en trobar-se amb l’enfrontament entre els seus –els anarquistes- i els comunistes, que prioritzaran la guerra per davant de la revolució social. O la història de Federico, un pare que escriu des del front lleidatà a la seva filleta de cinc anys amb les síl·labes ben separades perquè la nena està aprenent a llegir. La preocupació per l’alfabetització i el desenvolupament cultural dels presoners al seu càrrec també és l’obsessió de Cristino, un milicià que demana al servei d’abastiment de la rereguarda llibres, quaderns i tinters per a la seva escola d’analfabets.
En acabar la guerra no hi va haver pau, només victòria. Les cartes posteriors a l’abril del 1939 ens mostren com es va tornant mica en mica a la vida civil. Ara es conviu amb un altre tipus de tragèdia, la de la repressió i l’exili, la de cercar avals per treure fills, germans i marits de les presons. Alguns tenen sort i aconsegueixen certificats de “bons espanyols”. Altres, no tant. És el cas de Ginés, mestre republicà de 53 anys que es va negar a agafar cap arma durant la guerra, que va ser acusat de feixista primer i de “rojo” posteriorment. A Ginés no el va salvar cap aval i va ser afusellat el novembre de 1939. El seu únic delicte era gros: la defensa cega de la justícia social.
No ho hauriem d’oblidar.
12 Comments
Jo encara tinc alguna carta del meu avi a la seva ‘madrina’ i encara m’emociono en llegir-la. Crec que és una bona manera de no oblidar el que va passar fa 73 anys.
Ostres, Xahrazad, això és un tresor! Justament al llibre apareixen moltes cartes de “madrinas” als seus “ahijados”. Aquestes padrines eren noies de tots dos bàndols (sobretot del “nacional”) que es cartejaven amb els combatents que ho sol·licitaven. Era una manera d’humanitzar la guerra, de rebre un suport i un afecte que de vegades era l’únic que tenien. També es donen situacions divertides al llibre respecte a aquest tema: és el cas de Manolo, un espavilat que creua cartes amb més d’una “madrina” i que els insisteix a totes que li envïin foto.
… Tercera Brigada Mixta,
primera línia de fuego…
Una recomanació que sembla molt suggerent. Una “visió” diferent sobre el nostre conflicte. M’ho apunto com a pendent, Nomina Nuda
Caram, Nestor! veig que a tu també et van ensenyar la cançò…A mi me la cantava el meu avi (al qui m’he permés la gosadia d’incloure en una foto al post, amb els seus companys de la FAI). Et recomano també, com a banda sonora de la lectura, el cd “Cançons dels brigadistes”, del Brossa Quartet de Corda, on hi ha també versions molt maques de “Gallo negro, gallo rojo”, “Viva la quinta brigada” o el “Bella ciao”, per exemple.
La cosa de la música…gallina de pell es deia?
Perfecta tría pel dia. També pels dies, vostè ja m’ entén.
Malgrat el que pensem de vegades, hi han coses que són posibles, hi han persones que hi són… de vegades ni ells ho saben fins que no es posen a prova. són poble. Visca Federico! Visca Ginès!!
Gràcies, timonela!
M’alegro que li agradi la proposta, capità. Fa anys que la historiografia va decidir donar la veu als “sense veu”, als anònims de la història com vosté i com jo, i això va ser un gran encert per apropar la reflexió sobre els fets del passat a la gent, als no professionals dels estudis històrics. I això és el que, modestament, pretenc des d’aquest raconet amb les meves recomanacions.
Una altra manera d.explicar la vida d.aquells homes, dones i infants que patiren la guerra. Sembla prou interessant aquest llibre. El posare en la meva llista de: te bona pinta.
Espero que t’agradi, Susana. Fins aquesta setmana passada, crec que era l’únic llibre (no estic certa del tot) sobre la guerra civil que utilitza exclusivament cartes dels combatents. Però fa uns dies s’ha presentat també un de molt semblant només de casos catalans: “Cartes des del front”, d’Eloi Vila, publicat per Ara LLibres. També fa bona pinta.
Avui que el meu avi faria noranta vuit anys, el vull recordar explicant-me anècdotes sobre aquell trienni fastigòs que va viure. I una d’aquelles anècdotes era el fet de com alguns companys soldats li demanaven que els hi escrivís cartes per enviar-se-les als seus familiars.
Què bonic, Isidore! Això que feia el teu avi d’escriure les cartes als companys, era una pràctica molt comuna durant la guerra entre els qui “sabien de lletra”. No em consta que hi hagi cap estudi sobre els escrivans de cartes a tercers (ni en període de guerra ni fora d’ell), però m’hi poso a buscar. El que expliques del teu avi m’ha recordat al meu personatge favorit de García Márquez, el Florentino Ariza de “El amor en los tiempos del cólera”. Ell també escrivia cartes per a analfabets, sobretot cartes d’amor, perquè “….le sobraba tanto amor por dentro que no sabía qué hacer con él, y se lo regalaba a los enamorados implumes escribiendo para ellos cartas de amor gratuitas en el Portal de los Escribanos”.
El meu avi per part de pare era republicà i va estar en un camp de concentració. L’altre avi per part de mare era franquista i cap policial en un districte de Barcelona. La situació no va ser fàcil per cap de les dues parts.
Històricament s’ha criticat molt el paper de la burgesia catalana per aliar-se amb l’exèrcit franquista durant la guerra, però la dreta catalana estava entre l’espassa i la paret: a Catalunya, perseguida per les revoltes anarco-comunistes; a fora, per ser catalans. Només hi havia dos sortides: l’exili o buscar el suport del franquisme i pactar una conquesta de Catalunya no traumàtica. Ningú sabia en aquell moment que aquell cop d’Estat derivaria en una dictadura militar. Hi havia altres opcions i altres protagonistes que van anar decaient en benefici de la figura de Franco (comte Joan, Sanjurjo, etc). Evidentment, Franco va saber enganyar molt bé a la burgesia catalana i l’arribada a Catalunya va ser devastadora. La dreta catalana va passar a la història per recolzar al règim, tot i que no és del tot justa aquesta afirmació.
Com bé dius, Carlos, la situació no va ser fàcil per cap dels dos bàndols i, acabada la guerra en una dictadura militar, les opcions de sortida i adaptació als nous temps, no donaven per molt.
Per això, i perquè participa del corrent revisionista que els darrers anys plana sobre aquest tema, m’agrada aquest llibre: perquè són els personatges de tots dos bàndols però parlant per ells mateixa, sense passar ni pel filtre de la interpretació historiogràfica ni pel del pas del temps, que tot ho deforma.
No recordo cartes al llibre de cap persona pertanyent a la burgesia catalana, però sí són equiparables -i ben interessants- el grapat d’escrits d’alguns membres de la dreta nacionalista basca que critiquen obertament les decisions de Franco, el to venjatiu que va agafant el conflicte a mesura que avança i el paper encobridor de l’església catòlica davant algunes de les barbaritats comeses pels “nacionales”.