Tots sabem que l’alimentació és un dels aspectes més importants en la nostra vida, però la qüestió és si hi estem atents. No únicament els transgènics estan fent camí sense que en siguem conscients, sinó que la nanotecnologia també es va introduint. Gustavo Duch, exdirector de l’ONG Veterinaris Sense Fronteres, té un coneixement prou ampli sobre la sobirania alimentària, que queda palès en aquest petit llibre, resum de les inquietuds sobre l’alimentació mundial.
En un dels capítols l’autor explica que hi ha moltes creences falses que els mitjans de comunicació i els governants van dirigint als ciutadans com que les grans superfícies tenen preus avantatjosos, que la petita agricultura viu dels subsidis, que la reforma agrària és una qüestió del passat… Cal repensar tot el que es diu.
Per començar val a dir que la sobirania alimentària és el dret dels pobles a controlar les seves pròpies llavors, terra, aigua i producció agrària amb plena harmonia amb la natura. És una producció local amb abastament local no basat en transports intercontinentals o de gran distància entre producció i consum. Pretén defensar la diversitat de producció i no els monocultius, com és el cas dels extensos camps de soia de l’Argentina. Respecte a aquest punt, el Sud del planeta està cada vegada més en mans de l’agroindústria de multinacionals.
L’autor esmenta les condicions difícils amb les quals un pagès i/o un ramader s’enfronten dia a dia per obtenir guanys que els permetin una vida digna. Sobre aquest punt cal recomanar-vos també el llibre següent:
La nanotecnologia és la manipulació a escala molecular d’un aliment de forma que certs aliments contenen partícules atòmiques de carboni o plata en els seus recobriments exteriors.
Els transgènics desenvolupats a partir de llavors patentades per empreses com Monsanto mantenen una llarga lluita amb científics i pagesos per raó de les conseqüències que poden tenir sobre la salut humana.
El mercat de preus en mans de la gran indústria provoca any rere any que la població camperola no pugui subsistir amb la seva gran funció social a petita/mitjana escala.
Els animals viuen sovint en granges enormes sobre els seus excrements; mengen pinsos manipulats i antinaturals. Aquesta és la realitat en molts dels països del Sud on la gran indústria té els seus negocis: la Fundació Gates és una de les vies d’apropiació a gran escala a l’Àfrica. Us animo a veure també la pel·lícula en DVD: Fast food nation.
No us desanimeu. També hi ha bones notícies: la producció ecològica agroalimentària a Catalunya ha augmentat i el món pagès té encara un bon pes en la nostra terra. Potser hauríem de fixar-nos més en allò que mengem per acabar d’encertar una bona perspectiva.
3 Comments
Totalment d’acord amb tu, hem de fixar-nos en què mengem, al final la responsabilitat és en part nostra també.
La gent pagesa ha de poder fer la seva feina i guanyar-se la vida. Però s’ha de limitar el lliure mercat en l’agricultura, perquè solament provoca una concentració d’escala industrial que provoca que el menjar passi a ser una activitat més per cada any incrementar el benefici. Una cosa és que se’ns espatllin cada 2 anys les bombetes (què també està malament per les conseqüències ambientals i econòmiques). Però que cada vegada tinguem pitjor menjar i pitjor territori, i més dependència… solament perquè els que fixen els preus i els beneficis a London, Chicago i on sigui cada vegada siguin més rics.
Hem de despertar i pensar per nosaltres mateixos!!!
I ho podem fer, sí.
La soberania alimentària és una qüestió estratègica que no hem de infravalorar. Si volem estats més democràtics en els quals els pobles siguin realment sobirans, no podem oblidar-nos de la sobirania alimentària.