Candel, Francesc
Dónde la ciudad cambia de nombre
Barcelona: Janés, 1965

Això deien els llibreters quan venien sota-taulell els llibres de Candel que la censura havia decidit retirar de circulació, com si fos droga o estraperlo… i la gent els comprava!

Francesc Candel, o Paco, és un dels grans noms de la literatura d’aquest país. Perquè feia literatura en un moment molt difícil i perquè retratava la gent que no sortia mai retratada. Encara havia d’arribar Juan Marsé a donar una veu narrativa a l’extrarradi i les barraques plenes d’inmigrants. Però si les barraques de Marsé s’enfilaven pels costeruts carrers del Carmel les de Candel eren a ran de mar.

L’ambientació era al grup d’habitatges Eduardo Aunós, conegudes com les Cases Barates de Can Tunis (Casa Antúnez) tot i no estar en aquest barri sinó al passeig de la Zona Franca, però tot l’entorn era conegut com Can Tunis. Es van construir entre 1929 i 1930 per reallotjar els que vivien a les barraques de Montjuïc amb motiu de l’exposició de 1929. No era gaire diferent del Polvorí, el Somorrostro (i Pequín), la Perona… unes zones que, com encertadament va titular en una novel·la, canviaven el nom de la ciutat, no se sabia ben bé què eren.

Barcelona va rebre una immigració descomunal i en gran part descontrolada a partir de finals del segle XIX. Primer van ser les obres de l’exposició de 1888, després les obres del metro, l’exposició de 1929 i aleshores Barcelona ja era una gran urbs, un lloc on hi havia feina per a pràcticament tothom, el que no hi havia era cases. I davant l’escassetat (real i flagrant) d’habitatges els nous barcelonins van optar per construir-se la casa ells mateixos, amb materials “distrets” d’obres on treballaven, o provinent d’enderrocs o deixalles es van aixecar les primeres barraques a la ciutat. Aquestes parts de la ciutat potser no tenien nom, però la gent que hi vivia sí, noms i cognoms, per exemple Paco Candel.

Coneix la realitat de les barraques com només ho pot fer algú que ha viscut tota la vida, si a això li sumem la seva habilitat per explicar històries era qüestió de temps que se li acudís d’explicar la història de la gent del seu barri. A Dónde la ciudad cambia su nombre ens explicaran la història del Berbiqui, del padre Lloveras, del metge que porta un dispensari, del Juan de Dios (si se llega a llamar Juan del Diablo…), coneixerem als personatges, als policies, als grups de gitanos, els bars amb apostes de beure’s d’una sentada una ampolla de conyac (apostes mortals)… Uns exemples:

A Los Motivos:El Juan de Dios, discurriendo, o planeando, era como el ejército español: no reconocía obstáculos. En l’edició censurada: El Juan de Dios, discurriendo o planeando, era un caso, no tenía remedio.

A El dispensario: Por estos benditos lugares hay mujer que ha parido, quince, veinte o más mastuerzos. Ahora se reportan, han aprendido el truco, dicen, y tienen solamente ocho o diez.

A Lo que parece, todos los antepasados de estas personas han muerto del mismo mal: de una sudadera, de una angustia, de un sofoco, de un ahogo, de un soponcio o de un pronto, que todos estos ambiguos nombres son lo mismo para ellas, vienen a significar lo mismo, aun cuando encierren un hipótetico ataque de asma o de corazón, o una bronquitis aguda o una pulmonía doble, o un fulminante síncope.

O fins i tot a Motius de la mort: Padre tuberculoso; madre a disgustos.

Es pot llegir com una novel·la o com un recull de contes independents que comparteixen escenaris i temps. Això permet l’alternança de l’humor més negre amb una certa poesia de la tristor com en el conte El tío Serralto, de como murió. El tío Serralto, vidu, va cada mes a casa d’un fill fins que a final d’un mes es posa malalt, i el posen en un carro, cara al cel, per dur-lo al següent fill, que no el vol perquè ¿Yo lo di bueno y sano y ahora me lo devolvéis así: yo así no lo quiero! I el van portant, de casa de fill a casa de fill, sense èxit, els fills discutint i ell a fora, al carro, i comença a ploure:

La lluvia seguía cayendo imperturbable y tenaz. Pero al tío Serralto ya todo le daba igual: la lluvia, los gritos, la casa de su hija, el cobijarse en ella o no. Cuando subieron al carro, para entrarlo provisionalmente en casa de la hija, el tío Serralto estaba muerto. Había muerto de cara a las estrellas una noche que no las había. Había muerto, no del corazón y sin sufrir poco ni demasiado, pero sí con el corazón encogido, pequeñito como una punta de alfiler. Había muerto… Como los perros había muerto, ¡eso es![…] Y le hicieron un entierro muy bonito, pues no querían quedar mal delante de la gente.

I humor, negre i cruel:

El Cagando murió de una apuesta.[…]
-Cagango, a que no te bebes una botella de coñac de marca, de un trago.[…]
-¿La pagais vosotros la botella?
-Claro.
El Cagando cogió la botella -Álvaro Domecq de marca- y -tris, tras, tris, tras- se la echó al coleto de un trago.[…]
Y la diñó.[…]

A este cojo, bebedor de fama y empedernido, le hizo la apuesta el Mataburras, basurero rico criador de cerdos, tipo chulo, rumboso y postinero.
-Cojo, te pago una botella de coñac marca si te la bebes de un trago; si no te la bebes la pagas tu.
¡Mi madre!, qué le dijeron al Cojo.
Agarró la botella -Álvaro Domecq también- y -tris, tras, tris, tras, también- de un trago toda.
Por la noche, ídem. ¡Que me abraso, que me abraso!,¡hielo, hielo!,¡que me abraso, que me abraso!,¡hielo, hielo!
Al Mataburras, ahora, le llaman el Matacojos.

El llibre va ser tot un èxit, però retratava coses que no interessava retratar, i tot i que el llibre va passar la censura (amb problemes, els enfrontaments de Candel amb els censors eren mítics, i de vegades els guanyava per esgotament) va ser retirat poc després. Els llibreters el venien de sotamà xiuxiuejant als clients “tengo Candel“… Però això no seria tot.

Candel estava convençut que els seus personatges no llegirien el llibre, perquè normalment no llegien cap llibre, mai. Però quan es va córrer la veu que ells sortien al llibre van començar a circular exemplars, a tothom li feia molta gràcia veure retratat el veí però quan el retratat era un mateix la cosa canviava, i molt. Tant convençut estava que no llegirien el llibre que ni tan sols va disfressar gaire els personatges, va canviar noms i àlies i poc més, però les històries els feien ràpidament identificables.

Digue-m’ho suaument: la gent es va enfadar. Potser Candel és un dels pocs casos documentats d’autor a punt de ser linxat (literalment) pels seus personatges. I així va sorgir una nova novel·la Dios ¡la que se armó! on explica les reaccions al seu barri, algunes històries més dels personatges (a aquestes alçades ja deuria pensar que “de perdidos al río“) i el procés judicial que va haver d’afrontar pel seu llibre.

El díptic format per Donde la ciudad cambia su nombre i Dios ¡la que se armó! retrata la Barcelona de les barriades, de les barraques, de tota aquella gent que el mateix Candel va batejar més endavant com Els altres catalans. Però sobretot és un retrat de la condició humana en la seva més exuberant i divertida varietat, des de la part més humorística (quasi tota la part sobre gitanos avui dia seria considerada políticament incorrecta) fins a la més cruel (al llibre hi ha assassinats, i robatoris, i morts) passant pel surrealisme de voler matar algú que l’únic que ha fet ha estat retratar una realitat.

Imitant a Nietzsche, Candel podria dir “Quan escrius sobre la gent de les barraques, aquesta gent et pot intentar matar.”