Paz Soldán, Edmundo. Norte. Barcelona: Mondadori, 2011

Sé que aquest títol equival a ficar-me en tot un jardí, però estic amb ganes de marxa! Roberto Bolaño va ser un dels grans, un dels grandíssims, tot i que només se li va reconèixer després de mort, aleshores van sortir fans com bolets i pràcticament el van canonitzar. Així, entre nosaltres, he de confessar que m’encanten les seves novel·les enormes Los detectives salvajes i 2666 i que de la resta de la seva obra tinc opinions més diverses. Tant és, només per aquests dos llibres es mereix un lloc d’honor al món de les lletres.

Quan em vaig assabentar de la seva mort vaig tenir aquell pensament tant egoista que tenim quan mor un creador a qui seguíem, d’enfadar-nos amb ell pel que ha deixat d’escriure i buscar-ne un successor. És allò que es diu: “a rey muerto rey puesto”. Cadascú tindrà les seves preferències per ocupar el lloc vacant, el meu preferit és Edmundo Paz Soldán.

Tècnicament parlant Bolaño era un xilè, que després de passar quasi tota la juventut a Mèxic va acabar afincat a Blanes. Literàriament parlant costa més de situar, la frontera mexicana, aquest lloc on tot canvia depenent de quin costat de la línia s’està és molt definitori de la seva literatura. Los detectives salvajes acaba al desert de Sonora i a 2666 tenen un paper destacat el femicidi de Santa Teresa (com va rebatejar l’autor a Ciudad Juárez). La frontera té alguna cosa estranya, com un no-lloc on tot és possible i res està decidit.

A Norte ens trobem amb això, diferents històries a Amèrica del Nord, entre Texas, Califòrnia i Mèxic, en diferents moments del temps. Primer als anys 30 un treballador mexicà del ferrocarril acaba en un manicomi californià. Sobrepassat pel fet de ser un estranger en un país que no el vol i per les notícies demencials que li arriben de la guerra al seu Mèxic. Saltem als anys 80 del segle XX, un pinxo de Mèxic D.F. que ja de petit sembla anar per molt mal camí amb un inclinació malsana per la seva germana i capaç d’una violència extrema contra les dones. Es trasllada a Ciudad Juárez on començarà a creuar la frontera amb els coyotes per tornar cap a Sud amb cotxes robats. Aprofitarà les seves escapades per violar i matar dones, gringas que el menyspreen, o això creu, sempre gent prop del seu medi de transport, el ferrocarril, així la premsa el bateja com el railroad killer. I una estudiant de postgrau en una universitat texana, ja entrat el segle XXI, que manté una relació amb el seu inestable professor mentre intenta crear un còmic  de zombies, o crear simplement.

Entre aquestes tres històries s’estableixen nexes sorprenents, com si fossin en realitat una sola persona, una entitat que viu permanentment en el no-lloc, en la frontera entre EUA i Mèxic, entre la bogeria i la cordura, entre la creació i la destrucció, entre el crim i la legalitat. Una novel·la molt àgil de llegir tot i la seva “càrrega de profunditat”. De la que m’agradaria destacar una frase del railroad killer, abans de matar a un dona a Estats Units, curiosament una dona mexicana que li fa un comentari sobre creuar la frontera, la seva resposta és: “En realidad la frontera nos cruzó a nosotros, antes todo esto era nuestro.”

Si us pica la curiositat però us sembla una novel·la un pèl massa enrevessada proveu amb Río fugitivo, a mi em va enganxar a aquest autor i la trama no té aquests salts. També podeu tastar l’autor des del seu blog.

I si finalment Edmundo Paz Soldán s’acaba convertint en el successor de Bolaño podreu dir allò que vosaltres ja el llegíeu abans.