Burton, Tim. Eduardo Manostijeras. Madrid: Twentieth Century Fox, cop. 2001

Al 1990, entre Batman i Batman vuelve, Tim Burton, fidel al seu estil, va dirigir la seva pel·lícula més tendra i original. Barrejant a Frankenstein i a Pinotxo, el director i la guionista Caroline Thomson van crear un personatge ben peculiar, ple de puresa i bons sentiments.

Un dia, Pegg, una venedora de cosmètics a domicili, troba a les golfes d’un castell a Eduardo Manostijeras, un ésser creat per un inventor que malauradament ha mort deixant-lo inacabat. L’Eduardo està sol i Pegg decideix endur-se’l a casa. L’Eduardo deixa casa seva. Al principi tot sembla que vagi bé, però aviat l’Eduardo s’haurà d’enfrontar a una comunitat plena de prejudicis que no està preparada per rebre un ser diferent.

El Tim Burton ens va regalar amb aquesta pel·lícula un bonic però trist conte de Nadal. En ell l’Eduardo, que ha estat sol des del moment de la seva creació, ha sigut educat, pel seu inventor en la bondat. Viu al seu castell d’aspecte gòtic que ressalta al cim d’un puig i que desentona dins del paisatge de “normalitat” que representa la típica urbanització americana que es troba als peus del turó. L’Eduardo representa el ser diferent i inadaptat que al principi és rebut amb curiositat i entusiasme, tothom vol estar al seu costat, conèixer-lo i aprofitar-se de les seves habilitats, però, poc a poc, un cop passada la novetat, el nouvingut deixa de ser interessant i aquells primers sentiments, aparentment generosos i desinteressats, es converteixen en indiferència i repulsió cap a l’individu que és diferent. El missatge vindria a dir: l’ésser humà neix pur de sentiments però és la societat la que el corromp amb la seva mesquinesa.

Molts la consideren una obra d’art del cinema modern.