Zanón, Carlos
Yo fui Johnny Thunders
Barcelona: RBA, 2014

 
Ningú recorda a Mr.Frankie, ni que va tocar amb Johnny Thunders. El tren de sexe-droga-rock’n’roll el va deixar descarrilat, enmig del no-res, més vell, amb massa passat i una vida destrossada que intentarà refer, no ho tindrà fàcil.

Ara Mr.Frankie és Francis, simplement, ja ha deixat de ser jove i no té ni una vida que recuperar, en una Barcelona que quasi no coneix i en una família que preferiria no conèixer. Ha passat la fama a tocar, els anys i les drogues i ara Francis és un nàufrag que ha de tornar a la casa paterna.

Una casa on son pare malviu amb una pensió, hi ha la seva mig-germana i una feina miserable que és l’única cosa a què pot aspirar algú amb els seus antecedents. I s’intenta situar, i acostar-se al seu fill al qual va deixar junt amb tota una vida que tot just començava per la promesa d’alguna cosa més, alguna cosa especial. Un adolescent millenial, una veïna d’escala que adora fins al paroxisme el president Mas i el seu procés (quan el llibre va sortir Mas encara era president).
 

 
Si ningú recorda en Frankie, és perquè a ningú li importava si tornava, no hi era i tots havien muntat les seves vides amb aquesta absència, el seu retorn és més una nosa que una alegria. Excepte si algú està pensant a moure quantitats immenses de droga i cal un boc expiatori, aleshores algú com Francis pot ser molt útil, els peons són molt útils, se’ls pot sacrificar sense problemes…
 

Hay un principio.

Un día te despiertas al lado de alguien que te importa una mierda, te llevas los dedos a la nariz, te los tintas de rojo y blanco, te vienen a la cabeza, a la vez, el nombre de tu madre, el de tu hijo y el título de una canción y te dices: ya està, se acabó.

También hay un final y en medio una historia.

Siempre sucede así.

 

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) és un autor que ha anat guanyant pes en el panorama literari, a més a més de poeta de llarga trajectòria s’ha destacat especialment en la novel·la negra. Després de Tarde, mal y nunca i Nadie ama a un hombre bueno va arribar l’èxit amb No llames a casa, ara amb Yo fui Johnny Thunders es confirma com una de les veus a tenir més en compte si parlem de novel·la negra barcelonina. Novel·les on no hi ha bons, i on els dolents ho són per no ser víctimes. Una Barcelona que ja no és la de Carvalho o Méndez, el Gòtic i el Poble-sec deixen pas a la part baixa del Guinardó, al passeig Maragall, la Meridiana, Nou Barris… una geografia més propera a dos referents de la novel·la barcelonina com són Francisco Casavella i Juan Marsé.

L’autor ja publicat un llibre més de relats també de gènere negre, i fa poc va sortir la notícia que s’encarregarà de continuar les aventures de Pepe Carvalho, personatge de qui no sabíem res després de la publicació de Milenio, l’obra pòstuma de Manuel Vázquez Montalbán i que fins ara era el final del detectiu gallec, exagent de la CIA, amb una oficina a la plaça Reial.

No sabem com sortirà l’experiment, les credencials de Zanón són les seves novel·les, i aquesta com una de les seves més reeixides, no hi ha dubte que sembla algú capaç d’enfrontar-se al mite de Carvalho. Mentre ho esperem (amb esperança o temor, depèn de cadascú) podem submergir-nos en la història de Mr. Frankie, ara simplement Francis i veure com hi ha personatges que només serveixen per perdre.