Ni tu ni jo ni Godot

A les Biblioteques trobaràs:

Beckett, Samuel. Esperando a Godot
Barcelona: Tusquets, 2009.

Al GREC. Festival de Barcelona

Samuel Beckett / Joan Ollé. Esperant Godot. Del 15 al 18 de juliol. 21 h. Mercat de les Flors – Sala MAC

Ens trobem davant d’una de les obres teatrals més rellevants i transcendentals, escrita pel dramaturg irlandès Samuel Beckett, Premi Nobel de Literatura l’any 1969, i identificada dins del teatre de l’absurd. Cal ubicar-la cronològicament per intentar entendre-la.

La dècada dels cinquanta són els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i els principis de l’anomenada Guerra Freda, on es vivia sota l’amenaça d’una destrucció mundial atòmica. Per tant hi havia la preocupació que el món es desintegrés. I Beckett va fer seves aquestes preocupacions -basades en l’espai i el temps- per reflectir a Esperando a Godot la capacitat de l’home per entendre i dirigir el seu món, és a dir, el sentit metafísic de la humanitat, com ja havien intentat anteriorment els existencialistes, amb Jean-Paul Sartre i Albert Camus al capdavant.

Concretament quatre -Estragon, Vladimir, Pozzo i Lucky- que no fan res més que parlar però sense mantenir una veritable conversa, ja que s’interrompen i no articulen pensaments ni frases coherents, demostrant així la capacitat d’incomunicació dels éssers humans. A més, aquests personatges tot i esperar l’arribada de Godot, personatge de qui no se sap res durant tota l’obra, s’avorreixen sense demostrar cap tipus d’esperança ni al·licient, fins el límit de posar al mateix nivell la decisió de continuar l’espera o de suïcidar-se’n, clara mostra de la idea bàsica de l’existencialisme de que res té sentit.

Aquesta constant inacció situa l’obra en una atemporalitat on passat, present i futur es difuminen en la constant espera que té lloc en un escenari mínim, on el lector – espectador només identificarà tres elements: un camí que no sabrà d’on ve ni cap a on va, un arbre com a símbol de la condemna i del suïcidi, i la nit com a espai obscur, sense llum.

Dins d’aquest minimalisme, la gesticulació cobra gran importància, podent-la identificar els espectadors en la interpretació dels personatges i els lectors en les acotacions del text. Un exemple, que esdevé paradigmàtic del teatre de l’absurd, el trobem al final de l’obra:

Vladimir: ¿Qué, nos vamos?

Estragon: Vamos.

(No se mueven.)

Sobre la identitat del personatge de Godot hi ha diverses teories. Una d’elles l’identifica amb la figura de Déu (God en anglès) i el sufix diminutiu francès –ot. Però el mateix Beckett ho va negar en alguna entrevista afirmant que “s’hi ho hagués sabut, ho hauria dit en el text de la comèdia.”