Cuerda, José Luis. Amanece, que no es poco. Madrid: Círculo Digital, cop. 2002

José Luis Cuerda va escriure i rodar aquesta pel·lícula hilarant i surrealista a finals dels 80 i la va estrenar el 1988. Ara, no hauria estat possible. Els tentacles d’allò políticament correcte han atrapat la cultura cinematogràfica de tal manera que la irreverència de molts films dels 80 seria inimaginable en l’actualitat. Vivim temps de sucre. Al 2013 ja no es fan eleccions anuals a l’església per escollir la puta, el capellà, l’alcalde i el mestre del poble, com es feia abans. Ai!

Teodoro (Antonio Resines jovenet i amb una versió XXL del seu etern bigoti) és un enginyer professor de la Universitat d’Oklahoma que ha decidit agafar-se un any sabàtic i tornar a Espanya. Quan arriba, es troba amb un petit contratemps: son pare (un Luis Ciges al punt just de sal) s’ha carregat la seva dona (la mare de Teodoro). Per compensar-lo, el pare li ha comprat un sidecar: podran viatjar junts i oblidar les penes. El poble on van a parar és un lloc normal molt especial.

Amanece que no es poco és un film amb un sentit de l’humor fora de l’habitual. En aquesta particular road movie per la Sierra del Segura el guió no té gaire importància. Es tracta, sobretot, d’una pel·lícula de personatges i de diàlegs que resisteix com una campiona el pas del temps i que no deixa de sorprendre a cada escena. Una delicatessen de l’absurd.

L’elenc és immens (en els dos sentits de la paraula). També va comptar amb la participació d’alguns dels habitants dels tres pobles d’Albacete on es va rodar (es detecten de seguida ;)). Les situacions són d’allò més estrafolàries, desconcertants i imprevisibles. A Ayna, el poble on van a parar els del sidecar, el sol surt cada matí, cosa que ja és molt. Ara bé, no ho fa pel lloc que toca, i això enfurisma la parella de guàrdies civils de la contrada, motiu pel qual cada dia disparen al cel. No n’hi ha per menys. Es tracta d’un poble hospitalari i culte.  A la taverna, on els parroquians fan cua per emborratxar-se d’un en un, una soprano amenitza les vetllades amb unes àries exquisides. Tot el poble idolatra Faulkner i a les hostaleres els encanta fer-la petar amb els clients sobre Dostojevskij del balcó estant. I hi ha homes (alguns, a l’atzar) que neixen en un bancal, d’una carabassa.

En aquest vídeo podeu veure una de les eleccions que es fan al poble:

L’estrena va ser poc més que un fracàs sonor. Va recaptar a penes 80 milions de pessetes (menys de la meitat del que havia costat) i el que sí que va recollir a dojo van ser crítiques furibundes. Era l’època que triomfaven Pedro Almodóbar i Bigas Luna i, amb ells, el cinema espanyol projectava una imatge de modernitat que el film de Cuerda semblava dinamitar (Mujeres al borde de un ataque de nervios es va estrenar el mateix 1988, per a que us en feu una idea). Tot i que en clau paròdica, Amanece, que no es poco feia tuf a ‘España profunda‘: res més allunyat d’allò que es buscava aleshores, en què la revisió dels elements culturals s’havia de tenyir de cosmopolitisme i de glamur. Tot i que va ser nominada a diversos Goya, no en va guanyar cap. Amb el temps, s’ha convertirt en pel·lícula de culte per als amants d’aquest tipus d’humor (Tip y Coll i Faemino y Cansado podrien considerar-se precursors i Muchachada Nui hereus d’aquest corrent humorístic que es mou entre la fantasia delirant i la sàtira dels costums més rancis. Si tiréssim un pèl més enrera ens toparíem de morros amb el senyor Valle-Inclán, per exemple). Ja en l’època de les xarxes socials i del 2.0 li han arribat les bones crítiques, els blocs i els grups de Facebook (recreacions amb clicks d’escenes de la pel·lícula, rutes pels tres pobles del rodatge, recopilació de les frases antològiques de la peli, que són moltes i molt sucoses, i tota la parafernàlia habitual que acompanya les veneracions de qualsevol cosa a l’actualitat).

Cuerda comentava: “La película lo que hace es darle la vuelta a los valores tradicionales y a los tópicos españoles. En ella hay una cierta mala uva porque no hay manera de ver este mundo lúcidamente si no es con cierta irritación. Y claro, toda esta irritación se resuelve con el humor. Por eso mi film tiene mucho humor“. I també: “Soy consciente de que inauguro un nuevo género: el de la comedia surrealista con el sano objetivo de reírse de los demás y de uno mismo“. Malgrat que aquest “reírse de los demás y de uno mismo” s’hagi convertit en un lloc comú prou trillat, em segueix semblant un exercici molt sa en qualsevol de les seves manifestacions.

Si es vol entendre a fons Amanece, que no es poco cal situar-la en el seu context. El dels feliços 80 (no ho eren per a tothom, ja ho sé, però sí per a bona part de la societat espanyola). Eren els primers anys de la democràcia i la il·lusió per les llibertats acabades d’estrenar es respirava a l’ambient. Eren també els anys del pelotazo i de lligar els gossos amb llonganisses,  l’època en què l’españolito medio es començava a veure les orelles i a girar l’esquena a les penúries del passat immediat. Hi havia ganes boges d’alegria després de la dictadura. El film agita tots aquests estats d’ànim i uns quants més i els posa en quarantena, com si diguéssim. Fa una mena d’advertència: ¿Segur que ja ha passat tot? ¿Ens hem curat de sotanes i de tricornis? ¿De veritat que ja som lliures, respectuoses amb les diferències, etc, etc, etc? Sota aquest prisma la peli adquireix un sentit polític i de radiografia social molt aprofitables.

Però també podem mirar-la sense més ni més, una tarda de diumenge anodina, mentre ens afartem de crispetes o de galetes de xocolata, amb amics o en soledat, i deixar-nos endur pel seu humor estrafolari, càlid i reconfortant. En traurem petroli.

I us deixo amb un altre dels moments antològics del film, en què pare i fill han de compartir llit i el pare no les té totes…

Que vagi de gust!