Haneke, Michael. Amor
Barcelona: Cameo, cop. 2013
Georges i Anne, són dos professors de música clàssica jubilats. La seva filla (Isabelle Huppert) que viu fora de França amb la seva família, també es dedica a la música. Un dia, l’Anne pateix un atac. En tornar de l’hospital, un costat del seu cos està paralitzat. L’amor que ha unit a la parella durant tants anys es posarà a prova. Amor, del director austríac Michael Haneke és una pel·lícula de gran duresa emocional que ens pregunta, on queda l’amor quan la malaltia entra a la nostra vida de forma irreversible. Aquest drama europeu ha estat aclamat per la crítica i guardonat amb la Palma d’ Or a Cannes (2012). També ha estat guanyador de quatre estatuetes als Premis del Cinema Europeu i d’un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (2013).
The New York Times va catalogar la pel·lícula com una «obra mestra», sostenint que és «una història tendra, punyent, i impecablement dirigida sobre l’amor i la mort». The Hollywood Reporter va dir que Amor és «magnífica en la seva simplicitat i en la seva implacable honestedat sobre la vellesa, la malaltia i la mort», i a The AV Club van escriure: «Un director conegut pel seu fred classicisme i per practicar la subversió genèrica a pel·lícules com Funny Games i Caché, Haneke té una crueltat que no pot ser més perfecta per a una pel·lícula com Amor, la qual podria haver col·lapsat si hagués estat sentimental».
I és que Amor ens explica la decadència d’una parella d’ancians burgesos, encarnats per Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. És una història excel·lentment interpretada, però que ens costaria situar al sud del continent europeu, doncs la mancança de petons, de somriures i de carícies es fa notar. Gestos quotidians que a la pel·lícula no apareixen i que, qualsevol persona que tingui a prop familiars o coneguts en circumstàncies semblants, sap que existeixen, perquè és l’única manera de suportar moments així. En aquest sentit Amor resulta una pel·lícula potser més onírica i contemplativa, un amor que voleia pels records d’una vida conjunta. En qualsevol cas, la història que explica Haneke és molt trista i ens deixa fets un cabdell davant de la pantalla. Un espectacle de fills que miren cap a una altra banda, de degradació personal i de malalties degeneratives associades a la senectut, on brillen les interpretacions de Jean-Louis Trintignant i d’Emmanuelle Riva. Absolutament recomanable. Bona per a la reflexió, però atenció, no apta per a moments depressius.
20 Comments
Haneke sempre sorprèn. Sempre va més enllà. Agafa i diu, per exemple: “Voleu saber què és la violència?. Jo us en dóno la meva versió” i pareix coses com Fanny Games, Caché, La pianista (bé, en aquest cas la idea és de la senyora Elfriede JEelinek, l’autora de la novel·la homònima)on sota la una aparença de pulcritud burgesa (classe social que coneix bé i a la qual detesta amb totes les seves forces) extrema sorgeixen els comportaments humans més execrables. Amb Amour fa un exercici similar. “Parlem de l’amor? Voleu que us digui com penso que l’amor es posa a prova de veritat?” Res de passejades a la vora del Sena d’amants dolços i joveníssims. No, l’amor l’explica com en aquesta pel·lícula que tan bé has resumit, Claire. I t’encongeix el cor. I et recorda moltes coses i te’n desvetlla d’altres. I és sempre un luxe sentir-se interpel·lada pel senyor Haneke, encara que de vegades et deixi el cor tan encongit que fan falta bones dosis de mentides per recomposar-te. Però val la pena.
Vaig veure-la al cine i, quan van encendre els llums, una noia bastant jove plorava desconsolada. Mirava el seu nòvio i suposo que demanava al destí no haver-s’hi de trobar mai… Ai!
Ai!
Molt bona observacio Claire: “És una història excel·lentment interpretada, però que ens costaria situar al sud del continent europeu, doncs la mancança de petons, de somriures i de carícies es fa notar. Gestos quotidians que a la pel·lícula no apareixen i que, qualsevol persona que tingui a prop familiars o coneguts en circumstàncies semblants, sap que existeixen, perquè és l’única manera de suportar moments així.” Chapeau 😉
Bon dia Ignatius!
Sense intenció de treure-li ni un pèl de valor artístic a la pel•lícula, que en té moltíssim i per això mateix m’agrada, crec que fa una mica de trampa. Haneke mostra una part com si fos un tot. És clar que ens toca el cor, però és com mirar la vida amb un ull tapat. L’amour…. Aish…!!!!
Vaig veure la pel·lícula fa uns mesos, i ara, rellegint una novel·la, em va cridar l’atenció una frase -que esdevé un vers- que crec pot resumir la relació d’amor que ens mostra aquesta pel·lícula. La frase és: “estás guapa dentro de mi corazón”.
Salutacions, Claire!
Oh! Què bonic és poder mirar-se al mirall d’alguns cors.
🙂
Jo personalment la trobo sobrevalorada i efectista…sembla més un exercici d’estil incapaç de transmetre res en realitat.
Molt ben comentada, la pel·lícula, tant per la Claire com pels comentaris dels ususaris.
Moltes gràcies, la demanarem a la biblioteca… en llista d’espera!
Gràcies.
🙂 la veritat és que no he vist la pel·lícula, però entre el trailer i el comentari m’han entrat moltes ganes de veurela !! aviam si la puc aconseguir d’alguna manera.
És veritat que és una mica massa en alguns moments. To i així les actuacions les trobo espectaculars i a Haneke li perdono tot!
Després de veure Fanny Games em vaig prometre a mi mateixa que mai més veuria una peli de Haneke. L’impacte em va durar mesos, i encara em venen imatges de tant en tant. Com diu K Le Guin vaig descobrir el que és la violència per aquest senyor i no, no vull veure la seva visió de l’amor!
No hi estic pas gaire posat al món Haneke però pel poquet que n’he ja ha aconseguit que esdevingui “és Haneke”, un monstre dirigint i, sobretot, explicant. Per moltes paraules que intentés fer servir per descriure “Amor” mai no aconseguiria pas descriure el “buf, impressionant” amb què resta el cos en arribar els crèdits finals.
Gran pel·li per a quan vulguis i necessitis que s’aturi el temps, per a quan no vulguis saber què passa més enllà del teu sofà perquè la història se’t menjarà…
Pas n’hi ha, de dubte… És Haneke…
Cal considerar que el títol és “Amour” i no “L’amour”…
L’any passat vaig vore la pel·licula als cines del meu poble i, he de reconèixer, vaig estar plorant des del segon 10 fins als crèdits. La millor pel·lícula que he vist mai!
Ja vaig quedat impressionat fa anys per La cinta blanca, penso que aquest senyor te una capacitat especial per explicar el que vulgui
Realment bona, de les que t’acompanyen uns quants dies!
Amor és molt tendre, profunda, feia temps que no m´emocionava tant una pel.lícula
Amor és una pel.lícula dura i molt tendre a la vegada, no es pot perdre la oportunitat de veure una gran pe.lícula!!!
No conocía al autor ni la novela antes de ver la película, he de decir que es una gran obra, dura a veces, pero muy real. Se plantea una tema actual, y que pocas veces tiene cabida en el ámbito cinematográfico, el final de la vida de personas mayores, los cuidados del esposo; y el planteamiento, a veces egoista, de los hijos.
Con una buena filmación, la mayoría de la película se desarrolla en el domicilio de la pareja, lo que hace que parezca mucho más realista.
Muy recomedable.
Els dos actors estan increïbles. Sense dubte, una de les millors pelis de l’any.