Bollaín, Iciar. También la lluvia. Madrid : Morena Films, DL 2011

– Sebastián, hay cosas más importantes que tu película.

Cinema dintre del cinema: A la ciutat de Cochabamba a Bolívia, un equip de rodatge vol filmar una pel·lícula que doni la volta al mite de Colon, presentant el personatge amb la seva obsessió per l’or i el seu paper més de governador repressor que d’heroi descobridor i que dóna protagonisme a suposats crítics com fra Bartolomé de las Casas o el pare Montesinos. Durant el rodatge esclata a la ciutat la guerra de l’aigua (que realment va succeir), una revolta contra la venda dels subministrament de l’aigua a una corporació encapçalada per la empresa Betchel. La privatització de l’aigua. Els fets reals, per cert, van atreure l’atenció dels moviments anticapitalistes i van generar també un documental sobre el paper de les grans corporacions industrials a la societat.

Una història potent i complexa escrita per Paul Laverty, habitual guionista de Ken Loach i, per donar la nota rosa, parella de la directora del film. Després de pel·lícules de caràcter més intimista i amb pocs personatges, Iciar Bollaín s’enfronta amb el repte d’una història que inclou moltes històries, amb seqüències espectaculars i molts personatges en acció. El resol satisfactòriament, de manera efectiva i mantenint la tensió en un permanent joc de contrastos, de paral·lelismes. La cinta va rebre 3 premis Goya i el premi del Públic al Festival de Berlín.

Explotacions i resistències: L’ambició per l’or que provoca l’explotació de fa cinc-cents anys en la pel·lícula que es vol filmar, és reviscuda per l’apropiació de l’aigua (també la de la pluja) amb la que es troben els actors i l’equip de rodatge a Cochabamba. La dignitat de la resistència és també la mateixa i, el més important, es fa visible a También la lluvia.

Actors i personatges: En aquesta cinta Bollaín torna a situar la dignitat i la justícia social al lloc central i, encara que pot semblar que és una cinta més històrica i política, torna a ser sobretot una pel·lícula de personatges. La cineasta està considerada una gran directora d’actors i ho torna a demostrar, encara que d’alguns dels actors no professionals autòctons no aconsegueix treure la naturalitat que seria d’esperar i es limiten a dir el text.

Costa, el productor (Luis Tosar) davant de la brutalitat de la realitat, passa d’estar únicament pendent de la rendibilitat de la pel·lícula i arreglar tot amb diners (“que eso funciona en todas partes”) a involucrar-se amb la realitat que l’envolta. Sebastián (Gael García Bernal), el director, en canvi, que pensa que està fent una pel·lícula compromesa, acaba pendent únicament d’acabar el seu projecte personal. Juan Carlos Aduviri (Daniel/Hatuey) encarna les resistències i els seus “cara a cara” amb Costa, el productor,  són ben intensos.

L’actor que interpreta Colon (Karra Elejalde), és el personatge conscient de que ells també estan explotant els indígenes (en realitat filmen a Bolívia per estalviar costos, per pagar menys) en una altra línia argumental que es va deixant veure, una apel·lació a l’actitud paternalista occidental i que s’interroga sobre el paper del cinema. Contrastos entre els actors i els personatges que interpreten, contrastos entre els reconeguts actors que fan de colonitzadors i els actors no professionals que fan d’indígenes i que a la vegada estan renovant la rebel·lió. No sé si és pura autosuggestió, però quan apareixen els actors autòctons fent d’indígenes de fa 5oo anys, em fa l’ impressió veient les seves expressions que no estan actuant, que simplement reviuen alguna cosa que porten dintre, l’herència de la humiliació i la resistència.

El final: Les primeres escenes, com en una espècie de tesi reflexen perfectament el to,

“l’estat d’ànim” de la pel·lícula i inclouen una creu penjant d’un helicòpter (la creu constantment present) que ens transporta a una escena semblant  de La dolce vita. Cinema dintre del cinema, el cinema posat a escena però sense fer cap pamflet, sense tesi doctoral. Iciar Bollaín no fa cap exercici d’estil,  es posa només al servei de la història fent servir la manera més adequada de filmar per explicar cada escena. Segurament a Iciar Bollaín mai li posaran l’etiqueta de geni (clar que els genis de vegades acaben només copiant-se a si mateixos). Potser, malgrat moments d’una intensitat colpidora, li falta una mica de força, de sal, però, per aquest humil capità és una gran obra que recomano mooooolt veure i que confirma a Iciar Bollaín com una directora capaç d’enfrontar-se amb èxit a amb qualsevol repte, fent un cinema que a aquest capità és el que li agrada, el de persones que li passen coses, cinema que deixa petjades, algun rum-rum. És el cas.

Ah! El final, m’oblidava!! Alguns diran que és un final maco, una cosa per a Hollywood, que desmereix la resta. Jo només penso que quan es fa cinema amb alguna connotació social és perquè es té una certa esperança, una certa confiança en les persones, un cert optimisme (ingenuïtat?). Al final, el final és que hi han coses més importants que el cinema. Paraula de capi.

PD: Algunes pistes més al reportatge sobre También la lluvia de just aquí sota. Molt interessant.

Fins un altra, marinería!