Wang, Wayne. Mil años de oración; The Princess of Nebraska. Madrid: Karma, DL 2008

El film de Wayne Wang segueix els rastres de la jove xinesa Sasha (Ling Li) en un dia més que decisiu per a la seva vida, les 24 hores anteriors al moment que ella té decidit d’avortar. Ha viatjat des de Nebraska (on resideix i estudia) a San Francisco per avortar el nadó que va engendrar amb Yang, ballarí de l’òpera de Pequín amb qui va mantenir una relació curta. A San Francisco l’espera Boyen, americà i parella de Yang, deportat pel govern Xinès per col·laborar amb un periodista en un article sobre la SIDA i qui li ofereix que tingui el nadó perquè visquin tots tres com una família. Sasha està indecisa. Al llarg de la pel·lícula anirà coneixent diferents persones que li mostraran els diversos camins que la seva vida pot prendre.

Reflexiva, encara que funcional, La princesa de Nebraska parla amb claredat d’assumptes rellevants, préstecs afectius, interrogants sobre la forma en què les persones gestionem la nostra pròpia identitat en aquest món canviant i molt més si parlem de la transició entre la Xina arcaica i la Xina oberta al capitalisme.

No hi falten referències culturals i socials de la Xina com a la generació sortida de l’època del Gran Salto adelante, les persones destinades al camp per la seva reeducació i com aquest fet va marcar les seves vides i les de les seves següents generacions, la venda il·legal de nadons xinesos o la revalorització emergent de la figura de la dona enfront de l’home a causa de la política del fill únic i a la manca de dones cada cop major. Unes referències molt diferents a les que li ofereix la ciutat americana amb la idea central de Debes seguir adelante que menciona la protagonista.

És un film lent, amb molts plans silenciosos mantinguts durant molt de temps, com ho és tots els moments en els que es toca la panxa, llegeix el seu diari personal o viu en soledat. Però també amb unes quantes escenes de diàlegs ben reeixides que fan que es comprengui molt bé els sentiments de la protagonista. Quan hi ha converses, es fan patents els conflictes i es comprèn el dilema de la protagonista; a través dels diàlegs el sentiment és molt proper i veiem els actors com si fossin éssers reals.

I com si no n’hi hagués prou amb incloure en el relat el tema de l’avortament, el director també va decidir sumar a la seva arriscada proposta, referències a l’homosexualitat, la bisexualitat i la prostitució (encara que són escenes breus i amb un mínim contingut sexual). Davant d’aquestes característiques, assenyala Wang, és gairebé impossible que sigui estrenada a la Xina, raó per la qual el cineasta ha revelat davant la premsa que, en cas d’assolir l’èxit en aquest territori asiàtic, seria gràcies a un “circuit underground de còpies pirates “.

Una pel·lícula molt senzilla, molt breu (únicament dura 77 minuts), centrada en un únic fet i que no té com a atractiu ni l’escàndol ni el posicionament social. Tot gira entorn de les hores prèvies del possible avortament d’una adolescent que té el seu punt culminant en el diàleg final que manté amb la doctora de la clínica. Un film poc comercial, entre la poesia urbana i el cinema experimental, ideal per a degustadors del cinema visual i que busquen nous camins d’expressió.

Per al repartiment, s’ha optat per intèrprets debutants i actors no professionals. La debutant Ling Li representa la nova dona xinesa del segle XXI. Al costat d’ella Brian Danforth, Patrice Lukulu Binaisa i Pamelyn Chee, una de les protagonistes de The Shanghai Hotel.

Hope there’s someone, la colpidora melodia d’Antony and The Johnsons, escoltada en un escenari net i nu, acompanya a un final esplèndid. La protagonista sola davant d’un gran mur, només amb una camisa blanca i mirant a l’infinit.

Wayne Wang és una figura clau en el desenvolupament del cinema independent americà, alternant en la seva obra com a director grans produccions de Hollywood, com The Joy Luck Club (El club de la bona estrella, 1993), Maid in Manhattan (Va succeir a Manhattan, 2002) i Last Holiday (2006), amb altres més petites i independents, com Smoke (1995), Blue in the Face (1995, dirigida amb Paul Auster), The Center of the World (2001), Because of Winn-Dixie (El meu millor amic, 2005) i The Princess of Nebraska (2007).

Informació de la productora de la pel·lícula

Tràiler de la pel·lícula: