Moore, Terry. Strangers in Paradise (7 volums). Barcelona: Norma, 2006

Vaig dir que en parlaria en una altra entrada, aquesta concretament. Perquè si bé Echo és un molt bon còmic l’obra magna de Terry Moore és sens dubte (almenys de moment) Strangers in Paradise.

És l’exemple perfecte de sèrie que al principi no promet gaire, però a mida que avança va sorprenent a base d’autèntics salts mortals en qualitat i originalitat. Salts mortals en els que qualsevol altre autor acabaria estimbat, que Terry Moore en surti completament airós demostra el seu brutal nivell.

Anem a la història, comença amb un triangle amorós una mica atípic, on els tres vèrtex ja apareixen d’inici. David està colat per Katchoo, i aquesta per Francine a qui el nuvi l’acaba de deixar plantada. La premissa sembla simple perquè ho és, i no sembla que pugui donar molt de sí, per això de seguida, Moore fa el primer dels seus salts.

Passem de la comèdia romàntica a una història negra, màfies, detectius, policies, passats obscurs… Tot un canvi que es produeix amb una naturalitat que deixa astorat. Després d’això tenim… bé tenim una sèrie de coses que ja no ens esperem, tenim la relació de Francine amb un metge del seu poble natal, tenim a David cada cop més enamorat de Katchoo, i ella de Francine, tenim un accident d’avió que deixa David a les portes de la mort, només que David té una història que absolutament ningú s’esperava.

I mentrestant la història d’amor Francine-Katchoo va avançant, o potser retrocedint perquè Terry Moore fa un ús potser abusiu de flashbacks i flashforwards que ens dibuixen el futur i ens modifiquen el passat i… Sí, és complicat d’explicar, però tot i aquestes coses la història flueix.

No està clar si el tema són les relacions, els passats turmentosos, qui som en realitat o… de tot això tracta el còmic, de la vida i les coses que la conformen, amb moments bons i moments dolents, i alguns de molt durs.

M’he estès parlant sobretot de la capacitat fabuladora de Terry Moore, dels seus guions de la seva habilitat per bastir històries i personatges i fer-ne virgueries, però també és dibuixant. Com a dibuixant és excel·lent, tècnicament no té defectes, domina tant la composició, la distribució i els clarobscurs, tot en un estil aparentment senzill, que de senzill no en té absolutament res.

Si us va agradar Echo i voleu llegir la gran obra de Terry Moore no ho dubteu, és aquesta.