Alcázar, Paco. Silvio José enamorado
Bilbao: Astiberri, 2014

No coneixeu en Silvio José? El personatge de Paco Alcázar (aquest és el seu blog) és una de les troballes de El Jueves (tot i que ara el podeu trobar a Orgullo y satisfacción). Silvio José fa temps que passa dels 40, es passa el dia en pijama jugant a videojocs de la segona guerra mundial, menjant salsitxes Chisparritas, abusant del seu pare i gaudint de la filmografia d’Steven Seagal i els millors programes-escombraries de la televisió. Encantador oi?

També hi ha els seus amics, un d’ells que no se separa mai del seu geyperman de la sort (que a més a més el domina mentalment), un altre és un professor d’autoescola “clavadet” a Adolf Hitler i que escriu poesia infantil (dir-ne poesia potser és excessiu), i la seva mare amb les seves “fases”…

Personatges “normals” no ho són, i divertits doncs segons per qui. Si heu llegit La conjura de los necios i vau riure amb el personatge d’Ignatius J. Reilly anem bé, imagineu un Ignatius exagerat i en pla “xungo” i teniu en Silvio José. Per què un personatge objectivament menyspreable agrada tant? Perquè hi ha una mica de tots nosaltres en ell, com si en aquell moment que tenen tots els nens de ser petits dictadors ningú ens hagués frenat, si ens haguessin consentit tot, perquè voler menys? En aquest còmic veurem a Silvio José enamorat, marxant de casa per viure amb l’amor de la seva vida, fins que es cansi d’ell i hagi de buscar algú altre a qui parasitar, el seu veí, el seu pare de nou, tot i que ha llogat la seva habitació, un “amic”… I tot amb el particular humor negre negríssim de l’autor.

És obligatori mencionar dues coses que se surten una mica de les aventures de Silvio José, que podrien donar lloc a allò que en televisió es coneix com spin off. Una és el zoològic, que funciona com una tribu sota el regnat del terror del seu director.

I l’altra és una fira. La primera xicota de Silvio José té un fill de 15 que envia amb els seus avis, firaires. Aquests firaires duen els noms de les atraccions on treballen que a més a més són els seus déus i els diuen què fer. Imagineu-vos gent prostrada resant al “Pulpo”, o als “autoxocs”…

Es podrà ser més “bizarro”, però més divertit ho dubto. I aquest còmic pot resultar ofensiu, sí, és una de les seves virtuts.

Gaudiu!