Band of Horses. Infinite arms. Seattle : Brown, 2010

Diuen que els somnis són una representació inconscient dels nostres desitjos i que has d’anar amb compte amb què somies per què es pot fer realitat.  Fa un temps vaig somiar que veia en directe Band of Horses ; en el meu somni, a més, el grup de Seattle obtenia reconeixement massiu arreu del món, i es feia justícia així a aquell grup que vaig descobrir fa uns anys però no gaire gent coneix encara.

Quan fa unes setmanes vaig saber que el seu últim disc, Infinite arms, estava nominat als Grammys com a millor disc de rock alternatiu, i vaig veure que havien de tocar a Barcelona el dia 9 de febrer vaig recordar el meu somni i vaig pensar que es faria realitat. Però no van guanyar el premi, i a més les entrades pel concert estaven exhaurides; llavors vaig caure: els somnis són això, simplement somnis.

Band of horses (que originalment es deia simplement Horses) es va formar a Seattle (USA) l’any 2004, després de la dissolució de Carissa’s Wierd, on tocava Ben Bridwell, cantant i principal compositor de la banda. Ha publicat tres discos des d’aleshores: Everything all the time (2006), Cease to begin (2007) i Infinite arms (2010).

Si en els dos primers discos trobàvem un component més rock, per dir-ho d’alguna manera, sobre un component folk (sempre present), en aquest darrer disc trobem més evidents les influències sobretot de Neil Young, o de Brian Wilson i els Beach Boys (els jocs vocals de cançons com Blue Beard per exemple donen bona fe); és d’alguna manera per tant un retorn als orígens de la música d’arrel americana, del folk rock i el country (penso en Grand Archives, Built to Spill o Iron & Wine), però també del pop melòdic de fa unes dècades i que tan de moda està últimament (aquí em ve a la ment per exemple Fleet Floxes).

Posa l’etiqueta que vulguis: country alternatiu, soft rock, power pop, indie folk, pop rock, i de la barreja de tots ells en sortirà alguna cosa semblant al que pots sentir a Infinite arms. O no facis cas d’interpretacions personals d’altres i simplement gaudeix d’un disc senzill, honest, i fet per un grup orgullós del seus orígens geogràfics i artístics.

Ara que hi penso, si aquestes fotos i vídeos del concert de Barcelona els vaig fer jo, això vol dir que potser al cap i a la fi, tot plegat no va ser un somni?