Biblioteràpia és un terme actual que consisteix a treballar la reflexió sobre un mateix i l’anàlisi de la teva vida a partir de la lectura de novel·les o, en el cas de cineteràpia, a partir dels guions de pel·lícules projectades. De fet, el rerefons de la qüestió és ajudar-nos amb la ficció a eixamplar els punts de vista possibles davants circumstàncies personals o bé plantejaments existencials. Per això és terapèutic i, encara que molts bibliotecaris poden recomanar bones bibliografies, la seva utilitat per a obtenir una bona resolució personal està més en mans de psicòlegs i de la recerca de cadascú.
L’autora planteja diverses situacions de vida i quines són les ficcions que es proposen de veure. Així, si tractem el tema de la dificultat de triar o la por del canvi es recomana veure Amélie o llegir Sostè Pereira, novel·la en la qual un periodista de vida rutinària es plantejarà qüestions morals de primer ordre quan cau a les seves mans el cas d’un grup polític clandestí durant el règim dictatorial del país. També tenim l’Estratègia del cargol, en què el tema de la corrupció de l’habitatge és palesa.
Hi ha moments en la vida que hem de tenir fe per a tirar endavant. El llibre clàssic d’El vell i la mar, de Hemingway, és un cant a la vida en el seu intent d’aconseguir el peix pescat somiat. O bé Conte de tardor, d’Eric Rohmer, en què ens complau l’alegria de l’amistat.
Altres moments signifiquen una lluita contra l’adversitat i ací tenim com a representatiu El lápiz del carpintero, de Manuel Rivas, o bé l’original pel·lícula Dogville, del director danès Lars von Trier; o bé, escenificada en un poble de tradició de lluita minera, Billy Elliot planteja la superació de prejudicis de classe social.
Al final del llibre hi ha dos apartats interessants. En un es tracta d’escollir protagonistes “bons” d’entre una sèrie de films i escollir protagonistes “dolents” també d’un conjunt de filmografia. Els triats com a bons ens diuen coses de nosaltres mateixos –siguin projeccions, desitjos o fets de la pròpia biografia–, i els dolents també reflecteixen la part rebutjada a partir del nostre codi ètic o de la història personal.
El segon apartat és més explícit. Cal respondre preguntes quan es veu una pel·lícula o es llegeix una novel·la i definir allò semblant al nostre itinerari, tant si està per fer com si ja està resolt, o com a guia d’un camí personal, sobretot quan es tracta de bifurcacions.
Parlar de bifurcacions del cor és parlar de la novel·la sentimental. Temes com ara escollir parella, trencar relacions, dubtes sentimentals o amistats duradores són una font inesgotable d’inspiració per a les novel·les i la filmografia. Cal no oblidar Orgull i prejudici, de Jane Austen, o La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera, o Anna Karenina, de Lleó Tolstoi. Cal no oblidar tampoc pel·lícules com Casablanca, Els amants del cercle polar, de Julio Medem, o Quan Harry va trobar Sally.
Per a copsar els matisos d’una novel·la cal partir dels elements de lloc i temps on se situa l’acció, de la veu del protagonista i del leitmotiv de l’acció. Resseguir els passos que fan els protagonistes mostra aquelles vies de decisió possibles davant determinades circumstàncies. D’ací ve el sentit de la biblioteràpia i de la cineteràpia.
5 Comments
Gran i bona iniciativa la col.laboració de la Biblioteca Fort Pienca en la BCNegra i la projecció del Crepuscle dels déus.
Moltes gràcies per la recomanació. De fet, els llibres que més m’agraden són sovint històries on m’hi puc veure reflexada. Ja tinc ganes de llegir aquest llibre que penso que ens pot ajudar a connectar més amb els llibres.
Moltes gràcies,Uke. De fet l’altra dia vaig tenir un petit dilema i
me’n vaig recordar precisament d’una novel.la. Ja veus, també
l’aplico. Gràcies.
Biblitoerapia. Fantàsic 🙂
Gràcies, Caterina!. Jo també crec que és tot un camp a explorar.