Des de fa uns quants anys les cartelleres dels cinemes de bona part del món han estat envaïdes pels superherois dels còmics nord-americans. Amb diversa fortuna, les seves aventures han estat seguides i comentades per milers d’espectadors. Certament són pel·lícules que tenen com a principal propòsit l’entreteniment, però això no vol dir que siguin totalment buides de contingut, o que no puguem trobar idees interessants. De fet, hi ha una franquícia en especial que ha guanyat un nombrós gruix de seguidors gràcies a la seva barreja d’acció, ciència i temes polítics: els X-Men.
En aquesta entrada m’agradaria utilitzar als X-Men per a parlar de ciència, en concret per a parlar de genètica i d’evolució. I és que la saga dels X-Men fa un ús constant de temes extrets de la genètica. Una bona excusa, doncs, per a compartir amb vosaltres algunes qüestions fascinants. Per a portar a terme el meu propòsit em serviré d’un grapat d’excel·lents articles que podeu trobar en obert a Internet. Finalment us recomanaré algunes obres relacionades que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona.
Com d’acurada és la idea de l’evolució que trobem a les pel·lícules de la saga? Aquest és el tema d’un article de John Rennie a Scientific American publicat el 2011 amb motiu de l’estrena de X-Men: primera generación. Per a Rennie és una bona idea dedicar un article als errors del film sobre l’evolució i l’especiació, donat que reforcen algunes creences errònies populars. Comentaré un parell de les idees de Rennie, i us convido a llegir el seu article original per a més detalls.
Les pel·lícules solen basar-se en la idea que els humans i els mutants estan en guerra per la supremacia, tal com suposadament ho van fer fa mil·lennis els neandertals i els humans: amb aquest paral·lelisme se’ns diu que els mutants acabaran amb els humans tal com els humans van acabar amb els neandertals al seu dia.
Tot i que la idea pot ser útil per a donar més empenta a la trama, avui dia sabem que és equivocada: els humans no van acabar amb els neandertals en una mena de guerra pel domini. De fet, hi ha evidència que humans i neandertals es van reproduir entre ells. S’han trobat gens de neandertals presents al genoma humà, fruit d’una hibridació que potser va tindre lloc fa uns 65.000 anys (podeu llegir un complet article de Carlos Lalueza-Fox sobre la qüestió a la revista Mètode). Però, a més, sembla que la influència genètica va ser en dues direccions: a principis d’aquest 2016 es va publicar un article a la revista Nature que mostrava la presència de gens humans al genoma dels neandertals (podeu llegir una ressenya a El Punt Avui).
Els gens de neandertals presents al genoma humà no són innocus, sinó que estan associats amb diferents patologies (com se’ns diu a El Punt Avui): des de l’augment del risc d’addicció a la nicotina o de depressió, fins a l’infart de miocardi, trastorns sanguinis i afeccions a la pell. Però no tot són influències negatives: també es creu que els gens de neandertal van ajudar als humans moderns a adaptar-se al fred.
L’article de Rennie menciona una altra concepció errònia sobre l’evolució a les pel·lícules dels X-Men. L’existència dels mutants s’acostuma a presentar com el proper pas en l’evolució humana, implicant una superioritat natural: els humans serien menys “evolucionats” que els mutants. Però, de fet, la idea que hi ha espècies més evolucionades que d’altres és un sense-sentit. L’evolució no segueix cap mena de pla, ni cap direcció en particular, ni existeix cap jerarquia, per la qual cosa no hi ha espècies privilegiades sobre d’altres. Com diu el biòleg i divulgador Richard Dawkins a la seva bella obra El cuento del antepasado (de la que us en parlaré un altre dia):
La evolución biológica no privilegia a ningún linaje ancestral ni tiene un fin preconcebido. La evolución ha alcanzado muchos millones de objetivos provisionales (el número de especies que sobreviven en el momento de la observación) y no existe ningún motivo aparte de la vanidad –de la vanidad humana, puesto que somos nosotros quienes hablamos del tema- para declarar a una especie más privilegiada o más evolucionada que otra. (p. 25)
Parlem d’un altre aspecte interessant de la ciència de les històries dels mutants, aquesta vegada de la mà d’un article de Kyle Hill per a The Nerdist. Dels còmics i les pel·lícules sabem que els mutants són humans que “expressen” el gen-X. Aquest gen es comporta com a un gen “dorment”: successos a les vides d’aquests personatges com la por, traumes emocionals…, desperten la seva activitat, una activitat que acaba donant als mutants els seus particulars poders. Segons un article de Marvel Wikia:
Aquest gen [el gen-X] dóna (mitjançant transcripció i traducció) a una proteïna especial. Aquesta proteïna produeix senyals químics que indueixen mutacions a altres gens, que acaben produint organismes mutants amb poders diversos.
This gene leads (via transcription and translation) to an exotic protein. This protein produces chemical signals inducing mutations on other genes, ending up with mutant organisms, variously empowered.
Tot i que aquest procés és purament ficció, no li manca certa veritat. En primer lloc, els gens de la vida real funcionen, en part, de la manera que funciona el suposat gen-X: els gens són fracciones de cadenes d’ADN que, quan són actius, primer es “transcrivien” a molècules de l’anomenat ARN, les quals al seu torn són “traduïdes” a proteïnes. Són aquestes proteïnes les que porten a terme les complexes funcions que es donen als nostres cossos.
En segon lloc, tot i que no solen ser la majoria, hi ha casos documentats de gens dorments reals. Hill al seu article a The Nerdist comenta el cas d’un estudi del 2006 que va descobrir que una mutació a un gen provocava que embrions de pollastre desenvolupessin dents. Com que es sap que els ocells van perdre les dents fa uns 80 milions d’anys, els resultats de l’experiment semblaven indicar que el gen que havien activat, el causant de l’aparició de les dents, havia cessat la seva activitat feia molt de temps tot i no arribar a desaparèixer.
Si cerquem a Internet, també podem descobrir casos de gens dorments als humans. Per exemple, el 2015 un grup de científics australians va aconseguir que les cèl·lules vermelles humanes produïssin hemoglobina amb més capacitat de transportar oxigen activant un gen que normalment es troba “dormint” després del naixement. Un altre exemple: també el 2015 un equip estatunidenc va trobar que la reactivació de gens ancestrals de virus que es troben presents al genoma humà era la responsable de la destrucció de neurones en algunes formes d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA).
Hi ha una altra idea a la ciència evolutiva de les històries dels X-Men que no és del tot absurda: sembla que al llinatge humà sí que es van produir certes mutacions que van donar “superpoders” als humans ancestrals. D’aquests casos ens parla Michael Dahr a un article a Live Science. En concret, Dahr ens explica tres successos que podrien haver estat molt importants al primigeni llinatge humà.
En primer lloc, canvis genètics relacionats amb un augment de mida cerebral. S’ha trobat un gen a la branca dels primats (branca que inclou als humans, goril·les i ximpanzés), anomenat RNF213, que podria haver facilitat l’increment del reg sanguini que necessita un cervell gran. De fet, RNF213 és un dels gens implicats en el control del desenvolupament del cervell. Altre cas és el gen Frizzled-8, que està involucrat en un experiment sorprenent: uns investigadors van aconseguir fer créixer el cervell d’uns ratolins implantant-los un fragment d’ADN humà que es creu que controla l’activitat de Frizzled-8.
En segon lloc, canvis genètics relacionats amb el poder de processament del cervell humà. Una regió d’ADN anomenada HAR1 ajuda a establir durant el desenvolupament el patró del còrtex cerebral, responsable de fenòmens com la consciència, el llenguatge o la memòria. Doncs bé: la investigació ha descobert que el gen HAR1 va canviar ràpidament als humans després de la separació de les branques evolutives dels humans i els ximpanzés. Hi ha un altre gen relacionat amb el llenguatge que podria haver patit canvis importants al nostre llinatge: el gen FOXP2. Les persones amb mutacions al FOXP2 pateixen importants disfuncions al llenguatge. S’ha pogut determinar que tant el gen en si mateix com les regions que el controlen són força diferents entre humans i ximpanzés.
En tercer lloc, gens relacionats amb l’alimentació. Es creu que el gen AMY1 va ajudar als humans primigenis a adquirir una dieta més ampla. L’AMY1 permet la digestió del midó: tenint en compte que els humans tenen més còpies del gen AMY1 que els ximpanzés i bonobos, els parents més propers dels humans, això podria haver permès als nostres avantpassats digerir un bon nombre de plantes diferents durant la seva expansió pel planeta.
Tot i les excitants troballes que proporciona l’estudi del genoma, Dahr afegeix una nota escèptica al seu article per tal de no simplificar en excés el funcionament dels gens i els seus efectes (et convido a llegir el seu article original per a més detalls).
Com podeu veure, una saga de ficció pot ser una molt bona excusa per a parlar de ciència, i de ciència fascinant. No cal dir que a Biblioteques de Barcelona trobareu un bon nombre de documents que us ajudaran a comprendre millor el nostre genoma. Us en faré només un petitíssim tast de tota la varietat que podeu trobar al catàleg.
Si voleu apropar-vos al tema d’una manera divulgativa, proveu amb Genoma de Matt Ridley. L’obra de Ridley és una introducció als gens amena i plena de dades curioses: Ridley va organitzar la seva obra dedicant els capítols a cadascun dels nostres cromosomes i relacionant-los amb diversos aspectes de la nostra espècie. Pel seu nivell i per la data en la qual va ser publicat, Genoma no aprofundeix en complexes qüestions sobre els mecanismes que regulen i governen els gens, i per això pot caure en la “sobresimplificació” de la que parlava Dahr al seu article de Live Science. Però, tot i això, és un molt bon lloc per on començar.
També en l’àmbit divulgatiu val la pena esmentar 50 cosas que hay que saber sobre genética, de Mark Henderson. El llibre pertany a la col·lecció 50 cosas que hay que saber, que ens apropa de manera accessible a diverses qüestions de gran calat com la política, la història o, en aquest cas, la genètica. Dividida en 50 breus però informatius epígrafs, el llibre ens ofereix l’oportunitat de llegir sobre totes les qüestions que importen en genètica.
Si el que vols és aprofundir, tens a l’abast un gran nombre excel·lents llibres de text. Per exemple, un de relativament recent:
Si parlem de mutants, no em puc estar de recomanar-vos que doneu una ullada al llibre Mutantes, d’Armand Marie Leroi. Una obra on les protagonistes són les mutacions genètiques, i els efectes que provoquen a les persones. Leroi ens explica com aquestes mutacions han cridat l’atenció d’estudiosos al llarg dels segles, i com molts dels seus efectes han servit per a investigar com funcionen els gens.
I si parlem de mutants amb superpoders i de ciència, val la pena que llegiu La ciencia de los superhéroes de Juan Scaliter. El llibre examina els superpoders d’un bon grapat de personatges amb la lupa de la ciència. Per al tema d’aquesta entrada destaca la segona part del llibre, dedicada en exclusiva a alguns mutants força interessants (tant herois com villans). Però a l’obra d’Scaliter hi ha lloc per a molts personatges i molt coneguts, com Superman, Batman, Capità Amèrica o Hulk, per esmentar només alguns.
No puc acabar aquesta entrada sense recomanar-vos alguna obra sobre els X-Men. Les adaptacions cinematogràfiques varien en la seva qualitat, però hi ha cert consens entre la crítica en assenyalar la segona part de la saga com una de les més entretingudes i fidels en certs sentits a l’esperit original dels còmics.
X-Men 2
Publicació [Madrid] : Twentieth Century Fox, cop. 2003
De la llarga, llarguíssima saga de còmics dedicats als mutants, podríem destacar un volum: Días del futuro pasado, de Chris Claremont. Una història mítica ideada per un dels artistes clau de la indústria del còmic nord-americà.
1 Comment
M agraden molt el X-Men, crec que en un futur no serán tant ciencia-ficció i que podrem veure, si no nosaltres els nostres nets, coses molt impresionants.