Pino Creanza. Cairo blues
Guadarrama (Madrid) : Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2014
Amb un estil realista i gairebé fotogràfic Pino Creanza ens mostra el procés en la presa de consciència política de la població egípcia, i l’evolució d’aquesta per a trencar el silenci en favor dels drets humans i civils. Aquest procés culminà amb les revoltes del 25 i 26 de gener de 2011 a Egipte, ara ha fet 5 anys, que van acabar derrocant a Hosni Mubarak. La “repolitització” de la societat egípcia va provocar que aquesta ocupés els espais públics com a canal d’expressió crítica, trencant així amb l’anestèsia i el silenci polític instaurat a Egipte des del 1952.
L’activisme es va difondre, sobretot, entre la joventut, que participà de manera intensa en activitats polítiques i socials, en la creació de comitès, plataformes, col·lectius i associacions. Una joventut que deixà enrere els tabús i la por, per a trencar amb les normes preestablertes. Un dels fets més destacables d’aquestes revoltes va ser la participació cada cop més important de les dones. Van estar en les protestes des del principi, tot i l’assetjament i la violència exercida contra elles, per atemorir-les i evitar que sortissin al carrer a manifestar-se.
Pino Creanza ens mostra tot aquest procés agafant com a protagonista a la ciutat de El Caire, representació i símbol de la dualitat entre la tradició musulmana i la modernitat capitalista, dues forces que conviuen i es retroalimenten. Tradicionalment Egipte, sempre ha estat un aliat dels EUA, essent el país que ha rebut més ajuda econòmica per part dels Estats Units, només per darrere d’Israel. Aquesta relació començà a trontollar amb el distanciament entre els interessos geopolítics dels EUA i els interessos econòmics i financers de les elits egípcies, que van fer que el país es paralitzés i la població quedés ofegada. La liberalització de l’economia egípcia i l’aliança cada cop més estreta entre la política i el Capital, va fer que en les darreres dècades floreixes l’especulació immobiliària i una sumptuosa elit econòmica; que al mateix temps augmentà la frustració, la sensació d’injustícia social i l’extremisme polític entre la població.
El 2011, les tecnologies occidentals permeteren nous canals d’expressió i protesta, la visibilitat de la dissidència política i dels moviments socials, en un país que feia 25 anys que estava en situació d’estat d’excepció. Un país amb una situació molt precària pel que fa els drets d’expressió i associació, on joves bloguers i periodistes independents es jugaven anar a la presó per a donar informació sobre les protestes. L’impuls d’apoderar-se de l’espai públic, reservat en exclusiva a lloar la figura de Mubarak, i la necessitat per part de la població d’explicar la seva pròpia història i d’il·lustrar la revolució, ridiculitzant i criticant els governants, retratant els joves morts en els enfrontaments i víctimes de la repressió de les revoltes, va fer que es produís una explosió de determinades expressions artístiques populars, com el grafiti.
La pressa de consciència de la població, expressades mitjançant les revoltes, generaren espais de trobada i discussió, laboratoris d’autogestió i formació política. Les reclamacions a les revoltes no estaven relacionades amb una classe social determinada, ni amb una confessió religiosa, ni tenien a veure amb una petició concreta que necessités una resposta per part del govern, sinó que intentaven combatre la corrupció generalitzada, el nepotisme, la falta de llibertat d’expressió, els abusos policials, presents en cada aspecte de la vida quotidiana de la població.
Les revoltes iniciades el gener de 2011, van constituir un procés obert, caracteritzat per la polarització i la inestabilitat. A mitjans del 2011, semblava que El Caire havia tornat a la normalitat. Mentre la sensació entre la població era que ‘tot està canviat, però no ha canviat res’, la plaça Tahrir s’omplia d’heterogenis col·lectius ciutadans i persones que a títol individual es mantenien fidels a la revolució i al record dels prop de 800 morts a les revoltes. Aquest esperit de rebel·lia col·lectiva es topava amb les maniobres interessades a fomentar la divisió i el conflicte entre els manifestants, sobretot de caràcter religiós, i on els militars, antics guardians de la política egípcia, mantenien el poder i continuaven reprimint la llibertat d’expressió i d’informació. Per altra banda, no quedava clara l’orientació de la junta militar, en el poder des de la caiguda de Mubarak. Tant es podia orientar cap a una transició per a l’establiment d’un estat democràtic, com cap al retorn a un règim autoritari que mantingués l’statu quo anterior, com sembla que al final ha estat.
En una nota final, l’autor ens dóna les darreres informacions sobre les eleccions que portaren al govern a Mohamed Morsi, considerades les primeres eleccions lliures a Egipte. També de les protestes que, el juliol de 2013, forçaren la seva destitució i l’ascensió al poder de Abdul Fatah Al-Sisi, general de les forces armades, cara visible del full de ruta marcat per l’exèrcit egipci.
Així, el final de Cairo Blues queda obert, ja que la història del poble egipci està per escriure. Tant de bo, una segona part del còmic ens pugui aportar més elements pel coneixement de la múltiple realitat egípcia, molts cops allunyada de l’imaginari prefabricat que ens proporcionen els mitjans de comunicació.
