Caminar: 10 llibres per llegir tot xino-xano

Rousseau, Jean-Jacques
(1782)

Las Ensoñaciones del paseante solitario és una obra pòstuma i inacabada (va morir mentre encara l’escrivia) del filòsof radical i revolucionari Jean-Jacques Rousseau. El llibre consta d’una barreja d’anècdotes autobiogràfiques, observacions de l’entorn i reflexions filosòfiques que li van venint el cap durant els seus passejos per París. Encara que és coneguda la frase de Rousseau que diu que l’home és bo per naturalesa, en aquestes Ensoñaciones Rousseau ens confessa que ha acabat sol com un mussol i es pregunta què queda d’un mateix si no té amics, ni família, ni perrito que le ladre, precisament ell, qui, com diu en aquest mateix llibre, “hauria estimat els homes a pesar d’ells mateixos”.

Huart, Louis
(1841)

Un pamflet curiós sobre la figura del flâneur (‘passejant’ en francès), uns vint anys abans que Charles Baudelaire la popularitzés, i la idea de caminar com una finalitat en si mateixa, no com a mitjà per arribar a un lloc o aconseguir res. No sé si tot en aquest llibre ha envellit massa bé però certament és interessant (i divertit) com a document històric sobre la manera de viure bohèmia de fa gairebé dos segles. L’única cosa decebedora d’aquesta edició moderna és que li falten els gravats de l’original francès, que són per morir-se i que complementen perfectament el to desvergonyit que té el text. Podeu donar-los una ullada si cliqueu aquí.

Thoreau, Henry David
(1862)

Encara que Thoreau ha passat a la història sobretot pel seu llibre Walden, on narra els dos anys que va viure en una cabana a tocar de l’estany de Walden, Caminar és un dels seus textos més assequibles i una bona introducció a la seva filosofia. En aquest pamflet que no arriba a cent pàgines, l’autor fa una defensa aferrissada de la natura i del fet de caminar. És un text molt bell i inspirador i encara que molt espiritual i farcit de referències bíbliques, conté unes reflexions d’estil planer i directe molt avançades al seu temps. Thoreau era un filòsof sense pèls a la llengua. Vegeu-ho: “Estic convençut que no puc estar sa ni de bon humor si no passo un mínim de quatre hores diàries errant pels boscos, els turons i els camps, del tot lliure de les obligacions mundanes. Quan a vegades algú em recorda que els artesans i els comerciants s’estan als establiments no només al matí, sinó també a la tarda, asseguts, tants d’ells, amb les cames creuades penso que es mereixen un gran respecte per no haver-se suïcidat fa temps”.

Walser, Robert
(1917)

Minillibre de l’escriptor suís en llengua alemanya Robert Walser (l’escriptor més solitari de tots els escriptors solitaris, segons el crític Martin Walser) en el que ens descriu de forma poètica la passejada del seu protagonista, un poeta, un pobre “escriptor plumífer” de qüestionables ingressos. És un llibre poètic, marcat per la veu irònica, sovint recarregada, grandiloqüent i excessivament educada, del seu personatge principal, per al qual passejar és “imprescindible” per revifar-se i per mantenir el contacte amb el món: “Sense passejar seria mort i ja fa temps que hauria d’haver renunciat a la meva professió, que estimo apassionadament. […] Sense passejar i sense la contemplació de la natura que hi va aparellada, sense aquesta cerca tan deliciosa com instructiva, em sento perdut, i, de fet, n’estic”. Mentre passeja li van passant coses quotidianes: saluda la gent, el conviden a dinar, s’allarga fins a Correus per enviar una carta, es discuteix amb un sastre i mira malament als conductors d’automòbil, fins que al final se li fa fosc, li agafa un rampell de malenconia i se’n torna cap a casa. No us preocupeu per l’spoiler, el que és important d’aquest llibre no és allò que passa sinó les inspirades reflexions que fa sobre la condició humana i tot allò que l’envolta.

Herzog, Werner
(1978)

El director alemany de cinema Werner Herzog, un bon dia de 1974, després d’assabentar-se que la seva amiga i crítica de cinema Lotte Eisner ha sigut ingressada a un hospital de París greument malalta, decideix deixar-ho tot i anar-se’n a veure-la immediatament. La particularitat d’aquest fet aparentment banal és que en aquells moments Herzog es trobava a Munich i que va decidir emprendre el camí a peu: «Vaig agafar una jaqueta, una brúixola i una bossa de lona amb l’imprescindible. Les meves botes eren tan sòlides i noves que confiava en elles. Vaig agafar el camí més directe a París, fermament convençut que si anava a veure-la a peu, ella seguiria amb vida». Doncs no hi ha gaire més a afegir, d’això tracta aquest llibret de 128 pàgines. No hi ha massa reflexions profundes i elaborades sobre l’origen d’aquesta embogida idea, ni de fet sobre cap altra cosa, només un diari, amb els seus pensaments poètics, telegràfics i inusuals i el dia a dia, amb les vicissituds i patiments de la seva aventura, que no és poca.

Bryson, Bill
(1998)

Aquest llibre de l’escriptor angloamericà Bill Bryson, conegut sobretot pels seus llibres divulgatius sobre ciència i de viatges, tracta sobre dos paios de mitjana edat i de classe mitjana que no han anat d’excursió a la seva vida i un bon dia decideixen recórrer a peu el sender dels Apalatxes, a la costa Est dels Estats Units. Estem parlant d’un “passeig pel bosc” d’uns 3.500 quilòmetres i que travessa 14 estats. Poca broma. És un relat fresc i divertit, en el que es van detallant els diferents personatges i bèsties salvatges que l’autor i el seu company es van trobant en el seu llarg i esgotador periple, però alhora és també un llibre de denúncia, que alerta sobre els perills que suposa la nostra civilització industrial i consumista per a la natura que ens envolta. No us imagineu però una espècie de “Cap a terres salvatges”, i la corresponent aventura que acaba com el rosari de l’aurora. El sender dels Apalatxes passa sovint molt a prop de pobles, d’infraestructures de tota mena i depenent de l’època de l’any sembla ser una espècie de fageda d’en Jordà d’allà, a petar de pixapins americans. Així que de tant en tant els nostres herois també s’aturen a un poble o centre comercial i s’afarten de menjar ràpid i pastisseria industrial. Per no parlar que a mig llibre ho deixen córrer, se salten més de la meitat del recorregut i fan una part del tros final per etapes, dormint a casa seva i menjant carmanyoles que els prepara la dona.

Solnit, Rebecca
(2000)

Com diu el subtítol, aquest llibre és una exhaustiva història del fet de caminar tractat des de múltiples perspectives, com per exemple l’evolució anatòmica, les diferents variants del desplaçament pedestre, el disseny de les ciutats, l’espai públic o fins i tot la sexualitat. Rebecca Solnit, que és una de les pensadores més interessants d’avui en dia, sosté que, de sempre, “caminar ha estat una de les constel·lacions en el cel estrellat de la cultura humana” i, com a tal, ens porta a passejar de la mà dels caminants més significatius de la història, la narrativa o la filosofia: Thoreau, Rousseau, Wordsworth, Kierkegaard o Jane Austen, tots ells sortien a trescar per aclarir les seves idees, i molts d’ells fins i tot teoritzaven al respecte. Si us interessa veure com ha canviat la percepció humana sobre el fet de desplaçar-se sobre dues potes no podeu deixar de llegir aquest llibre, doncs la Solnit no deixa ni un aspecte per analitzar.

Gros, Frédéric
(2008)

Andar: una filosofía és un llibre que intercala reflexions personals del filòsof francès Frédéric Gros, sempre al voltant del fet de caminar, amb petites biografies d’il·lustres caminants com Rousseau, Thoreau, Nietzsche o Rimbaud. Per exemple, de Nietzsche ens explica que per a ell caminar no era una distracció després d’escriure assegut durant llargues hores; Nietzsche pensava a l’aire lliure, escrivia mentre caminava. Segons ell mateix només escrivia bé “amb els peus”. De Rimbaud, aprenem que Verlaine l’anomenava, “l’home de les soles de vent” i que, de jove, anava caminant a tot arreu, això quan no feia un “que pagui Pujol!” al tren i el posaven a la presó.

En aquest llibre Gros fa un elogi de la lentitud; “la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa (…) Els dies en què es camina a poc a poc són molt llargs“, al mateix temps que ens recorda que caminar no és un esport sinó “un joc de nens”;“Quan dos caminants es troben, no és qüestió ni de resultats, ni de números: un li dirà a l’altre quin camí ha agafat, quin sender ofereix el paisatge més bonic, quines vistes tens des d’aquest o aquell promontori”. (+info)

Strayed, Cheryl
(2012)

Aquest llibre vindria a ser l’antítesi del llibre de Bill Bryson Un Paseo por el bosque del que hem parlat abans. Encara que ni l’un ni l’altra fan el respectiu sender sencer i que ambdós comencen la seva aventura sense cap experiència prèvia, les condicions en què el fa cadascú són del tot diferents. Les diferències principals respecte al llibre de Bryson són les següents:
1. La que fa el recorregut és una dona.
2. Sola.
3. Jove: vint-i-cinc anys, aproximadament la meitat que Bryson.
4. De classe obrera i totalment escurada.
5. Fa el sender de la cresta del Pacífic, a la costa Oest, molt menys transitat que el que fa Bryson, el sender dels Apalatxes, a la costa Est.
6. Cheryl Strayed ho fa per provar de sortir del forat on s’ha ficat (trencament de la família, divorci, flirteig amb les drogues dures) després de la mort prematura per càncer de la seva mare, no per idea del seu editor, com és el cas de Bryson, un escriptor ja consagrat quan va fer el sender.
7. La senyoreta Strayed perd durant el seu periple l’esgarrifosa quantitat de 6 ungles dels peus, per zero ungles del Senyor Bryson.
Un cop aclarit això que cadascú esculli el llibre que li escaigui més.

Jason
(2017)

El noruec Jason és conegut pels seus còmics una mica estranys, d’arguments inversemblants, estil minimalista i animals parlants antropomòrfics. A Un noruego en el Camino de Santiago però, en comptes d’assassins que viatgen en el temps per matar Hitler o d’homes llop de Montpellier, Jason senzillament ens parla d’aquell cop que per celebrar els seus 50 anys va anar a fer el Camí de Sant Jaume (“Era això o comprar-me un Porsche”, ens explica).

I això ens trobarem, un alter ego de Jason amb cara de quisso recorrent una travessa de 800 quilòmetres, de França fins a Finisterre, fent grans esforços per parlar amb gent (vilatans i turistes bàsicament) i adonant-se que s’ha fet gran. Com ell mateix ens recorda, fer el camí de Sant Jaume no té massa a veure amb aquella pel·lícula de Martin Sheen: “Nadie da un giro de 180 grados a su vida en el camino”. Per a Jason, n’hi ha prou amb haver-se comunicat amb unes quantes persones, cosa que, atrapats com estem en la rutina, no se sol fer cada dia.