Fa molt i molt de temps, Steve Rogers, conegut amb el sobrenom de “Capità Amèrica” promocionava bons de guerra cantant i ballant com si es tractés d’una Marilyn Monroe amb malles blaves. Eren els anys 40, en plena Segona Guerra Mundial. Els alemanys eren molt dolents, i els americans, que acabaven d’involucrar-se formalment a la guerra arran de l’atac a la base naval de Pearl Harbor, molt bons. La vida era senzilla, simple i en tecnicolor. El còmic que avui ressenyem, Capitán América: el soldado de invierno, no ho és.
Però abans d’entrar en matèria, coneguem una mica més al Capità Amèrica: el personatge va néixer de la mà de Jack Kirby i Joe Simon com a protagonista d’una sèrie de còmics i es va convertir ràpidament en una estrella mediàtica. En aquest sentit, podem dir que el “sentinella de la llibertat” complia una doble funció, ja que, d’una banda, mantenia alta la moral de les tropes nord-americanes i, de l’altra, permetia que els nens entenguessin el conflicte que tan preocupats tenia als adults.
I és precisament amb el públic infantil en ment que els autors van inventar-se un company per al Capità, l’adolescent Bucky Barnes. Durant més de seixanta números, el Capità i en Bucky van lluitar valerosament contra les forces de l’Eix fins que, cap al final de la guerra, la tragèdia els va colpejar. En una missió per derrotar l’inefable Baró Zemo, en Bucky va ser donat per mort mentre intentava desactivar una bomba, mentre que el Capità va caure a les gelades aigües de l’Atlàntic, sumint-se en una letargia de la qual no es despertaria fins dues dècades més tard. Aquest final tan traumàtic té una explicació pràctica perquè, després que els aliats guanyessin la guerra, els còmics sobre superherois patriòtics van perdre la seva raó de ser.
Tanmateix, la indústria va recuperar un dels seus mites més estimats quan el guionista Stan Lee i, un altre cop, Jack Kirby, van incloure al personatge en la primera formació de Los Vengadores als anys seixanta. Fidels al lema de Marvel Comics “superherois amb superproblemes”, Lee i Kirby van utilitzar el passat del personatge com a heroi de guerra per parlar dels canvis que s’havien produït en la societat nord-americana entre els anys 40 i els anys 60, convertint el xoc cultural en l’element definitori del personatge. Aquest fet li va donar profunditat humana al Capità, que fins aleshores havia estat un personatge bastant unidimensional. No només això, el sentiment de culpabilitat que arrossegava per haver fet partícip en Bucky de les seves aventures li recordava la seva fal·libilitat, reforçant la sensació que en els còmics Marvel tot era possible, fins i tot la mort. Val a dir que Lee va ser molt hàbil a l’hora de replantejar el personatge per tal d’introduir temes de l’actualitat de l’època, fent-lo servir per reflexionar sobre temes com la lluita pels drets civils o el patriotisme davant les revoltes estudiantils contra la Guerra de Vietnam.
En Bucky, però, va seguir dormint la son del justos i es va convertir en una figura icònica, una mena d’avís per a tots els superherois dels perills de l’excés de confiança. Ningú no dubtava que en Bucky era mort i ben mort, i que, a diferència de la resta de personatges de l’editorial, mai no ressuscitaria. Fins que l’any 2005 el guionista Ed Brubaker va decidir fer l’impensable: fer tornar en Bucky a la vida. La saga en que ho va fer es diu El Soldado de Invierno, i planteja la possibilitat que el jove no va morir a finals de la Segona Guerra mundial, sinó que va ser capturat per l’exèrcit soviètic, que el va sotmetre a un rentat de cervell, convertint-lo en la perfecta màquina de matar. No cal dir que quan s’assabenta que el seu alegre company d’aventures no ha mort i que, a més a més, s’ha convertit en un assassí a sou de l’enemic, el món del Capità Amèrica salta pels aires. Aleshores començarà una frenètica cursa per fer que en Bucky recordi la seva veritable identitat i evitar que mati més innocents.
El Soldado de Invierno és una obra trepidant, un còmic d’espies on ningú és qui sembla i on els límits d’allò que està bé o malament es qüestionen constantment. Ja no ens trobem en els temps dels herois d’una peça o de les ordres que es compleixen sense pensar-s’ho dos cops. Aquest és el temps d’Edward Snowden, de la vigilància insidiosa a ciutadans innocents i dels tractats secrets signats sense el coneixement dels electors. Novament, els guionistes fan servir el Capità Amèrica com a mirall per plantejar-se qüestions incòmodes sobre la política del país. Aquest to fosc i desencantat es veu reflectit perfectament en el dibuix realista d’Steve Epting i en la paleta cromàtica, on predominen els colors foscs i apagats, molt allunyats de la vistosa cuatricomia de les aventures dels anys 40.
Sorprenentment, amb el Soldado de Invierno Brubaker aconsegueix que Bucky Barnes es desenvolupi com a personatge autònom, amb una personalitat ben definida i uns conflictes interns propis que fan que surti de l’ombra del seu “germà gran”. De fet, en molts episodis de la saga, és ell qui porta tot el pes de l’acció, mentre nosaltres el seguim amb una barreja d’incredulitat i emoció (“Aquest superespia és el petit Bucky?”).
El Soldado de Invierno de Brubaker va ser utilitzada pels germans Russo com a base per la segona pel·lícula del Capità Amèrica, una excel·lent mostra de cinema d’espionatge i superherois. Sense dubte, tots dos personatges es retrobaran en el futur perquè els seus destins estan units. Bé, ja només queda recomanar-vos el còmic i cridar:
En Bucky ha mort! Llarga vida al Soldat d’hivern!
1 Comment
Les pel·lícules d’herois dels últims anys ha fet que la gent s’interessi un altre cop pels còmics d’aquest gènere.