FRED MADISON
Malson. És una de les possibilitats. Una de les formes de viure, de sentir, aquesta nova nostra vida oculta. I quan passi un temps i tot torni a lloc, si torna, és possible que algú, Tu fins i tot, arribi a demanar-se a sí mateix: “Va ser Real?” “Va succeir de debò o només al meu cap?” Si això passa, tindràs ràpidament algú al costat que t’abraci, i et confirmi que sí, que ho vam viure, i que no t’estàs tornant boig/boja.
En Fred Madison, a qui et presentaré més tard, no té tanta sort com Tu. La frontera entre allò Real i allò Imaginat, en el seu cas, és molt més tèrbola, indesxifrable, dubtosa…
Hi ha artistes que s’hi senten còmodes viatjant pels racons foscos de la consciència. L’empordanès Salvador Dalí hi va fer casa seva per als seus pinzells. Quan va viatjar a Hollywood, a mitjans anys 40, es va fer força col·lega de Walt Disney i de’n Hitchcock, tot buscant pel·lícules on poder impregnar el seu segell únic (Spellbound / Recorda 1945). Llàstima per a ell (i per a tots nosaltres) que allà no pogués coincidir i conspirar amb la seva futura ànima bessona.
Un nen que va néixer el 1946 al desolat estat de Montana, i que va passar infantesa i adolescència rebotant com un pinball per tota la geografia estadounidenca. Era part de la maleta de viatge del seu pare científic, saltant qual electró de feina en feina. Abans de fer els 20 anys, feu parada i fonda a una zona poc recomanable i molt violenta de Philadelphia. Allà la vida li esclatà a les mans: un pis claustrofòbic, butxaques buides, casat i amb la seva filla Jennifer acabada de néixer. El gran creador de malsons havia construït el seu propi, i real.
Començaven els anys setanta, i aquell jove va convertir la experiència traumàtica en gasolina. Quadres, curtmetratges i una òpera prima de cinema, que fins 1977! no va saber acabar i poder mostrar al món. Es deia Eraserhead i la signava DAVID LYNCH.
El que aquest geni va fer els següents quaranta anys, ja és història del Setè Art, i de l’Art en general. Twin Peaks, Blue Velvet, Mullholand Drive, Wild at Heart, Straight Story… Títols que em fan tremolar només de pronunciar-los i que van canviar la meva cinèfila vida. Però avui, Tu i jo ens endinsem a la Carretera perduda…
“Funny how secrets traveeelll…” La veu mítica del duc David Bowie ens introdueix al malson. La càmera es transforma en ulls d’un cotxe. Carretera nocturna, perduda. Velocitat desesperada, maníaca. Els fars només permeten veure la línia discontínua i groga… Sembla infinita, però acaba. Aterra al rostre d’un home, cigarreta acabat de despertar. No sembla haver passat una bona nit…. Truquen a l’interfon, Fred Madison s’hi apropa pesarós. En pitjar el botó blanc, una veu cavernosa, com escapada de l’inframón, pronucia: “Dick Laurent is DEAD (D.L. està mort)”.
El que ve després no sóc capaç de posar-ho en paraules. Pertany a una altra dimensió. Viu-lo.
2 Comments
Endinsar-se a The Lost Highway és avançar en les claus dels enigmes narratius d´en David Lynch.
Aquesta no me’n vaig empanar de la meitat, de Mullholland drive, de res.