El primer cotxe que vam tenir a casa va ser un Renault 10, un R10 pels amics. Un cotxe comprat de segona mà, amb matrícula de Salamanca, de color blanc. Un cotxe que no va arribar a passar cap ITV (ens el vam canviar l’any abans que li toqués), que tenia el motor a darrere i calia obrir el motor per posar benzina, alguns conductors posaven al maleter (que estava al davant) un sac de ciment perquè el cotxe s’agafés millor a les corbes, coses de tenir la tracció a les rodes del darrere. Aquest apunt nostàlgic-autobiogràfic és per parlar-vos d’un llibre.
Navarro Fortuño, Javier
Nuestros automóviles clásicos en imágenes (1950-1990)
Madrid: Temporae, 2016
Nuestros automóviles clásicos en imágenes fa honor al seu títol però no és només un llibre nostàlgic, és un tros força gran d’història. Si preguntem per marques de cotxes espanyoles, pocs passaran més enllà de SEAT, si ho ampliem a marques amb fàbriques a Espanya, la cosa s’amplia bastant (Nissan, Renault, Citroën, Ford, Volkswagen, Audi i força més) però tot i així són poques, molt poques.
Les fàbriques de cotxes són una tradició que ve de llarg. A la Sagrera es van fabricar els Hispano-Suiza, els millors cotxes del món (sí, millors que els Rolls-Royce) i després els Pegaso. Els cotxes eren un objecte amb dos vessants, hi havia els cotxes diguem-ne normals que eren un luxe, i després hi havia els vehicles tipus camions o furgonetes, amb una altra finalitat i un altre preu. I com que importar no era negoci van sortir marques d’automoció com bolets, marques com Clúa, Ebro, IPV, Nazar, Talbot, URO…
No va ser fins que es va instal·lar la fàbrica SEAT a Barcelona (per imposició de la casa mare FIAT, no perquè al règim li agradés la idea) que els cotxes es van popularitzar i moltes d’aquestes altres marques van anar caient, no totes, n’hi ha que encara ara funcionen. Als anys 80 per això el parc automobilístic era molt diferent de l’actual. Moltes marques no havien arribat, i corrien pels carrers furgonetes Ebro, no era estrany veure Simca i Chrysler, els Talbot Horizon de la policia, o els guàrdies civils en Renault 4 i Renault 10, i encara hi havia els cotxes “de ministres” Dodge…
Pregunteu als pares o als avis o als besavis (si teniu aquesta sort) de quines marques eren els cotxes que corrien a la seva infància, hi ha moltes possibilitats que apareguin en aquest llibre. Jo he anat directe a mirar què deia del Renault 10, però he descobert moltíssimes marques, algunes amb cotxes molt bons o directament extraordinaris com els Pegaso (cotxes, no camions) que ara són cotxes que no tenen preu (gairebé literalment).
Una repassada a la nostra història, i una mirada nostàlgica a les nostres carreteres. Potser els cotxes que ara hi circulen seran clàssics en uns anys. Un llibre ja recomanable si encara recordem que quan sentíem la cançoneta sobre el Simca 1000 pensàvem: tenen raó.
