Auster, Paul. El palau de la lluna. Barcelona: Edicions 62, 2002

Auster, Paul. El palacio de la luna. Barcelona: Anagrama, 2008

Ara que tot just ha fet 65 anys, i en plena polèmica amb les autoritats turques per la seva defensa de la llibertat d’expressió, és un bon moment per recuperar una de les millors obres de Paul Auster. és sens dubte un dels referents de la literatura de les últimes tres dècades gràcies a una extensa obra, el reconeixement crític (inclosos premis com el Príncipe de Asturias de las Letras el 2006) i un públic lector que ha anat creixent i consolidant-se sobretot en els darrers anys, tot i coincidir possiblement amb la seva etapa més discutible. Publicada el 1988, tot just després de l’aclamada Trilogia de Nova York (1987) que, en clau de revisió postmoderna del gènere negre, el va col·locar en la primera línia de la narrativa nord-americana, El palau de la lluna és una de les seves novel·les més aconseguides.

Marco Stanley Fogg, orfe de mare des dels 11 anys i amb un pare al que mai ha conegut, ha estat sota la tutela del seu oncle Victor. És un noi introvertit i solitari, refugiat en la lectura. Quan Victor mor, li deixa com a herència una immensa biblioteca. La venda dels llibres el permet anar sobrevivint, però un cop esgota aquesta font d’ingressos, es trobarà sense feina ni recursos, malvivint com un “sense sostre” més al Central Park de Nova York.

La seva salvació vindrà quan coneix Kitty Wu, una dona amb qui inicia una història d’amor, i que juntament amb el seu amic Zimmer l’ajudarà a trobar una feina. Aquesta consisteix a cuidar d’un ancià, Thomas Effing, que per obra i gràcia de l’atzar resulta ser el seu avi. A partir d’aquí, Marco coneixerà la història dels seus pares i arribarà a retrobar-se amb el seu progenitor, amb qui inicia un viatge a través dels Estats Units per poder aprofundir en la seva identitat.

 A banda del recurs de l’atzar (transversal en tota la seva obra) com a element definidor de les nostres vides, aquesta obra destaca per l’ús del simbolisme, començant pel nom del protagonista: Marco (per l’aventurer Marco Polo) Fogg (pel personatge de Jules Verne, Phineas Fogg, que va donar la volta al món en 80 dies), un nom que vol remetre a un concepte de la vida com un viatge d’adventura i descobriment constants. També l’orfandat com a metàfora de la nostra vida, on la figura paternal de Déu s’esvaeix i és substituïda per l’atzar com a única força que ens governa. O la mateixa lluna del títol, com a símbol dels somnis, d’allò que volem aconseguir i que moltes vegades està fora del nostre abast.

Plena d’aventures, reflexió, suspens i màgia, El palau de la lluna sintetitza millor que cap altra de les seves obres el vibrant univers creatiu i la passió per la literatura d’un Paul Auster en plenitud de facultats. En el següent vídeo teniu una entrevista a la revista Granta amb motiu de la publicació d’Invisible (2009):