Joffé, Roland
La Misión
[S.l.]: Warner Bros., cop. 2006

“Así pues, vuestra Santidad, vuestros sacerdotes están muertos y yo sigo vivo. Pero en verdad soy yo quien ha muerto, y ellos son los que viven. Porque como ocurre siempre, los espíritus de los muertos sobreviven en la memoria de los vivos“.

Llatinoamèrica. Segle XVIII. Un missioner jesuïta, el pare Gabriel, arriba a la jungla sense més armes que una bíblia i un oboè. Allí aconsegueix ser acceptat pels indis guaranís i crea la missió de San Carlos. Les missions funcionen molt bé fins que el Papa decideix que han de desaparèixer per problemes polítics …

Si no us atreu la sinopsi de la pel·lícula, no us deixeu influir per ella… no es tracta d’una història religiosa sinó una que és una història de superació i d’injustícies. La misión, una pel·lícula emotiva, amb magistrals interpretacions, una espectacular fotografia i una banda sonora que ens transporta al paradís perdut… en definitiva, una pel·lícula per emocionar-se.

La misión és una pel·lícula britànica, estrenada l’any 1986, dirigida per Roland Joffé i protagonitzada per Robert De Niro, Jeremy Irons, Ray McAnally i Aidan Quinn, amb el teló històric de fons del Tractat de Madrid, de 1750, entre Espanya i Portugal, que defineix els límits de les seves colònies a Amèrica del Sud.

El pare Gabriel arriba a les cataractes d’Iguazú, amb una bíblia i un oboè, per intentar dur la fe i la civilització als indis guaranís que viuen al territori. A poc a poc es va guanyant la confiança de la tribu i comença a crear missions, unes comunitats autosuficients on els indis eren evangelitzats i instruïts en destreses tècniques i culturals europees, com l’ús d’eines per l’agricultura, la música…, a més de protegir-los dels tractats d’esclaus.

El capità Rodrigo Mendoza, un caçador furtiu d’indis, mata en duel al seu germà, sentint-se culpable d’aquest fet és acollit per la comunitat jesuïta, i el pare Gabriel li proposa a anar amb ell a la selva a ajudar-lo a una de les seves missions, on troba la pau d’esperit.

La tasca missionera dels jesuïtes funciona molt bé fins que un dia, el cardenal Altamirano, el nunci del Papa, és enviat allí amb l’objectiu de fer desaparèixer les missions jesuïtes a través de la via diplomàtica.

El sacerdot i el germà Rodrigo es neguen a abandonar els guaranís, i de manera diferent organitzen la resistència a l’assalt de l’exèrcit portuguès vingut per aplicar els acords, signats a Europa, de repartiment de les terres entre Espanya i Portugal.

El director de la pel·lícula és Roland Joffé, un director anglo-francès, que va començar la seva carrera el 1984 amb la pel·lícula Los gritos del silencio, que va guanyar tres Òscars. La seva segona pel·lícula vas ser La misión.

Aquestes dues primeres pel·lícules són les que li han reportat més premis i nominacions a la seva carrera.

A aquest director li agrada fer-nos descobrir universos diferents i colpidors a les seves pel·lícules: Cambodja amb Los gritos del silencio, la selva amazònica amb La misión o Calcula amb La ciudad de la alegría.

Un altre tret destacat de Roland Joffé és que moltes de les seves històries tenen un component històric, així, a banda de les tres anteriors, també destaquen La letra escarlata o Vatel.

A les Biblioteques trobareu moltes de les seves obres.

L’èxit de la pel·lícula per mi recau en:

• Les magnífiques interpretacions dels dos protagonistes de la història, el pare Gabriel i el capità Mendoza, estan interpretats magistralment per l’actor britànic Jeremy Irons i l’actor americà Robert De Niro.
• L’espectacularitat dels escenaris i la fotografia. El rodatge, es va dur a terme principalment a Colòmbia, tot i que amb algunes localitzacions a Argentina, com les més espectaculars a les cataractes d’Iguazú.
• L’excel·lent guió de Robert Bolt.
• La banda sonora, composta per Ennio Morricone, que et posa els pèls de punta.

La pel·lícula es va presentar al Festival de Cannes amb un muntatge encara inacabat, i tot i així, el jurat li va donar la Palma d’Or, reconeixent-li la seva qualitat artística.

La misión va estar nominada a molts premis, dels que va guanyar: l’Oscar a la millor fotografia (1987), la Palma d’Or del Festival de Cannes, (1986), tres premis BAFTA (1987) al millor actor secundari (Ray McAnally), al millor muntatge (Jim Clark) i a la millor música (Ennio Morricone), premi David di Donatello al millor productor estranger (1987) i el Globus d’Or a la millor música (Ennio Morricone) i al millor guió (Robert Bolt) (1987).

Us deixo amb la banda irrepetible banda sonora per anar obrint boca: